La presència de l’actor nord-americà Frank Langella a Sitges ha marcat la penúltima jornada del Festival. El guardonat actor que va encarnar al comte Dràcula -leit motiv de la present edició- en el film de John Badham, “Dracula” (1979), ha rebut el Gran Premi Honorífic.
Respecte de la secció competitiva s’ha projectat “Jupiter’s Moon”, film de ciència ficció del director hongarès Kornél Mundruczó -que ha rebut el Premi Màquina del Temps. La nostra preferida del dia ha estat la poètica i trista “A ghost story”.
JUPITER’S MOON
En intentar creuar il·legalment la frontera, el jove emigrant Aryan és disparat, i la ferida li atorga el poder de levitar. Amb l’ajut del doctor Stern, aconsegueix escapar-se d’un camp de refugiats. Fascinat pels superpoders d’Aryan, Stern veu l’oportunitat d’explotar el miracle.
Kornél Mundruczó va presentar a Canes aquest thriller en què l’element sobrenatural es barreja amb una de les grans tragèdies contemporànies. Realisme màgic per fer denuncia social de la situació dels refugiats.
La sensació ha estat una mica com amb “The Maus” són d’aquelles pel·lícules que entens que et volen dir però no sé si t’acaba d’interessar com ho diuen. A “Jupiter’s moon”, li falta un cert ritme i uns personatges amb més carisma, encara que Mundruczó és hàbil en la direcció i la seva tria de plans destaca. I el conjunt és com “sí, però no”, no sé si m’explico.
A GHOST STORY
David Lowery va demostrar amb escreix les seves dots com a cineasta amb la poètica i èpica “En un lugar sin ley”, una història d’amor protagonitzada per Casey Affleck i Rooney Mara. Els tres tornen a endinsar-se en el lirisme amb “A Ghost Story”, un singular relat de fantasmes, en què Affleck es transforma en un espectre abillat amb un clàssic llençol blanc, sota el qual deambula pel que havia estat casa seva, mentre la seva estimada lluita contra les ferides de la pèrdua.
“A ghost story” és la típica història de fantasmes però des del cantó de l’esperit que ha abandonat el món dels vius i mirar d’aferrar-se als espais i persones dels seus records. És també el paradigma de pel·lícula indie: gravada en tres quarts, quasi sense diàlegs, un tio caminant sota un llençol amb dos forats pels ulls i, en canvi, és capaç de tocar la fibra per tot el que implica. “A ghost story” és d’aquells productes cinematogràfics que atrapen i embolcallen de mica en mica. Provoca esgarrifances no per què sigui la típica història de cases encantades sinó perquè porta associat una història trista, melancòlica que fa pensar a tots aquells tocats per la mort sobtada d’algú proper. Tots ens mantenim aferrats als seus records, però i si els que han marxat senten el mateix? I si es queden al nostre voltant mirant de pair com continuem amb les nostres vides?
“A ghost story” és maca, poètica, íntima, fràgil però també cruel i trista. Es podria considerar un broma hispter o una maleïda obra mestra, tot dependrà de com et toqui l’ànima.
Envía una resposta