Us continuem explicant el que està oferint enguany el festival de Cinema de Sitges. Avui una coreana amb molta acció, venjança i adrenalina amb una protagonista femenina entrenada per matar. La segona pel·lícula de la que us parlarem no ens ha agradat gens, una mena d’espagueti western experimental, visualment diferent, però amb una història que no havia per on agafar-la.

LA VILLANA

Des de petita, Sook-hee va ser entrenada per assassinar sense pietat. La cap del servei d’informació la recluta amb una promesa: si dona deu anys de la seva vida al país, tindrà la seva llibertat. Després d’haver acomplert la seva comesa i sota la falsa identitat d’una actriu de teatre, Sook-hee gaudeix d’una vida nova, apartada de la violència. Tanmateix, l’aparició de dos homes a la seva vida pot fer ressorgir el seu passat.

La villana

Si us agraden les pel·lícules amb molta acció d’aquelles d’una persona lluitant amb mogollón de penya amb tots els esquitxos de sang del món mundial, “La villana” hauria de ser la vostra tria: adrenalina i venjança per un tub. Això sí, com a bon producte coreà peca d’un excés de metratge i segurament no aportarà res nou a la vostra vida cinematogràfica.

LAISSEZ BRONZER LES CADAVRES (LET THE CORPSES TAN)

Bernier és un escriptor que passa els dies a la casa-estudi que l’artista Luce té en un turó davant de la Mediterrània, en companyia també d’una banda criminal. L’arribada de la família de Bernier i d’uns policies inquisitius detonarà un tiroteig que Cattet i Forzani desconstrueixen amb el seu inimitable estil, fent d’aquesta adaptació de Manchette i Bastid un vertiginós festí per als sentits.

Laissez Bronzer Les Cadavres

Després de conèixer-se a Brussel·les, Hélène Cattet i Bruno Forzani van començar a escriure i dirigir curtmetratges. “Amer” i “L’étrange couleur des larmes de ton corps” els han convertit en paladins d’una concepció radical del fantàstic.

Reconec que m’he apropat a “Laissez Bronzer Les Cadavres” sense conèixer cap de les obres prèvies. Potser per això m’ha costat entendre que era allò: una mena d’Spaguetti Western segons indicava la música? Cinema experimental per com juguen amb la imatge? Cinema Tarantino per les escenes de violència? I mentre mirava de discernir que era allò i després de tres quarts d’hora de mirades entre personatges dels que no sabia massa res i tampoc m’importava, he sortit de la sala. Només apte si us agrada més la forma que no pas el contingut.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies