El realitzador nord-americà William Friedkin ha vingut a Sitges a recollir el premi a la seva carrera, però també a cultivar complicitat, exhibir talent i regalar lliçons de cinema i honestedat. Així s’ha vist a la classe magistral protagonitzada aquest matí. Avui també ha estat el Dia de Hong Kong a Sitges, amb un protagonista destacat: el director Johnnie To, que ha presentat el seu film de culte The Mission.

El nostre dia ha tingut com a protagonistes un barri de moda de Nova York convertit, de sobte, en terreny d’una batalla campal. També amb la filla de Clint Eastwood encarnant una artista que es converteix la venjança en la seva musa i, finalment, les dificultats dels zombies de tornar a fer vida normal.

BUSHWICK

Quan Lucy surt del metro a Bushwick, l’últim barri de moda de Nova York, no troba ni hipsters ni rastres de la gentrificació, sinó un grup d’homes armats, que no dubten a disparar a matar. En mig del caos, Lucy trobarà un aliat en un veí fornit (Dave Bautista, “Guardianes de la Galaxia”), que l’acompanyarà fins a la casa de la seva àvia, a través d’uns carrers que s’han convertit en un camp de batalla.

Bushwick

Imagineu que un dia sortiu del metro i teniu muntada una batalla al vostre barri. Un exèrcit, no sabeu d’on, enfrontats als vostres veïns en una massacre on rep tothom. Aquesta és la premissa de partida de “Bushwick”, una pel·lícula que seria intrascendent si no estiguéssim en el moment polític en el que estem. “Bushwick” té un bon punt de partida, una protagonista que ha de salvar la seva vida i no saber del cert que passa, atrapa l’espectador. Un cop se sap les raons de l’enfrontament militar en aquell barri de NY, el que ha provocat riures nerviosos a la sala, la pel·lícula passa a ser massa reiterativa, sempre amb el mateix esquema d’acció que es repeteix i que només trenquen algunes converses de caire més personal que tampoc aconsegueixen que sentis massa empatia amb els personatges.

En resum, una proposta atraient que es desinfla i avorreix al llarg de la trama i amb un final que et fa pensar: “quina porqueria”.

M.F.A.

Noelle, una estudiant d’art, és agredida per un company d’universitat. Poc després, s’enfronta al seu violador, matant-lo accidentalment. La jove mira de recuperar una certa normalitat, però en descobrir que al campus hi ha moltes més víctimes d’abusos que no gosen alçar la veu, decideix fer justícia pel seu compte. Així, la venjança es converteix en la seva musa.

M.F.A.

La directora Natalia Leite ha arribat a Sitges per presentar M.F.A. protagonitzada per Francesca Eastwood (sí, filla de Clint Eastwood), on posa sobre la taula el tema dels abusos i agressions sexuals. No és una pel·lícula massa diferent a propostes ja vistes, però si que ressalta la contundència amb la que posa el focus en la resposta de la societat quan hi ha una violació. Leite no es deixa res al pap i denuncia com s’accepta -també per part d’altres dones- certs comportament abusius masculins, excusant-los i, fins i tot, culpant a la dona que ha patit l’agressió per no haver-se negar amb prou contundència.

La part de musa venjativa no té massa més misteri. Dona per a què un públic com el de Sitges aplaudeixi quan ella es pren la justícia per la seva mà.

THE CURED

Una plaga ha assetjat la població convertint un munt de persones en rabiosos zombies. Amb temps, els metges aconsegueixen elaborar una cura que fa que gran part dels infectats puguin tornar a ser persones normals, tot i que hi ha un 25% que no assimilen la medicina i segueixen internats i sota control fins que els investigadors trobin una solució també per ells. No obstant, aquells que sí han revertit la infecció no han oblidat el que van fer mentre eren zombies. I és clar, tornar a ser una persona que intenta fer vida normal, recordant que vas matar a queixalades amics, família i veïns provoca, almenys, uns quants traumes. Més encara quan part de la societat no accepta els “curats” i els retreu els seus actes salvatges encara que els fessin sense control de sí mateixos.

The cured

En aquesta situació, una vídua (Ellen Page) i mare d’un nen petit acull a casa al seu cunyat (Sam Keeley), un curat que no aconsegueix assimilar els seus actes mentre estava infectat i que manté uns estranys lligams amb un altre curat (Tom Vaughan-Lawlor) que es rebel·la, si cal amb violència, contra el rebuig de la societat.

The Cured” suposa el salt al llargmetratge del director i guionista David Freyne, reprenent un tema que ja havia plantejat al seu curtmetratge “The first wave”. Amb el seu enfocament entre sociològic i psicològic, aconsegueix aportar notes d’interés a un film que no es limita a fer la tòpica exposició de gènere sinó que inclou reflexions extrapolables més enllà del món zombie sobre la culpa, la segregació, la militarització de la societat i el paper de la medicina. I no en va tot plegat es situa en una Irlanda que carrega molts d’aquests fantasmes a les esquenes.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies