Blade Runner 2049
9Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Vagi per endavant en començar aquesta ressenya que Blade Runner és la pel.lícula que encapçala la llista de la meva cinefilia. Fins la seva estrena, assistia a les sales de cine a veure un entreteniment, però amb aquella pel·lícula vaig començar a agafar consciencia de la potencia de l’art cinematogràfic en sí, conformat per un conjunt d’elements que van de la trama a la música, el vestuari o el disseny d’escenaris; i també de les possibilitats d’un gènere de ciència ficció humanista capaç d’imaginar móns sencers per parlar-nos de les essències més profundes de l’ésser humà.

Així que dit això, em va semblar un sacrilegi l’anunci de que es rodaría una seqüela del film i assistia als seus avenços amb curiositat però també amb la por de qui veu com es vol tocar un clàssic intocable. La noticia de que el director seria Denis Villeneuve (el de “Prisoners”, “Sicario” o la magnífica “Arrival”) donava una mica de tranquilitat, però persistia el temor de que el resultat acabés sent una filosafada impostada embolcallada en un film ben dirigit i poc més dedicat a treure rèdit del clàssic.

Ara ja us puc dir que Villeneuve i el seu equip han trencat estruendosament totes les meves pors, amb tota la contundència d’una pel.lícula de 2h 40 minuts a la que poc li sobra ni li falta. Resteu tranquils, els qui com jo adoreu la Blade Runner original, perque Blade Runner 2049 és una joia cinematogràfica.

30 anys després, un nou agent de la policia de Los Angeles anomenat K (Ryan Gosling) es malguanya el sou retirant els models antics de replicants sota les ordres de la implacable Tinent Joshi (Robin Wright). En la seva última missió haurà d’eliminar-ne un (Dave Bautista) que intenta portar una vida discreta com a granjer. Però allà K trobarà una pista que el podria conduir fins a un altre blade runner que porta dècades desaparegut, Rick Deckard (Harrison Ford). Poca cosa més vulgueu saber-ne de l’argument.

BladeRunner 2049

A partir d’aquesta premissa s’inicia el festí. El que comencen a desplegar des del primer minut Dennis Villeneuve i el cinematògraf Roger Deakins és una meravella visual de la fotografia, el disseny de producció, la llum, el color, les textures i els escenaris que aconsegueix la que semblava impossible proesa de mantenir gran part de l’esperit del film original però anar fins i tot més enllà i dotar aquesta de personalitat pròpia. Cada pla de “Blade Runner 2049” sembla tenir darrera una planificació tan cuidada que els voldries alentir per assaborir-ne tots els detalls i posats un darrera l’altra composen una simfonia pels sentits.

La història i els nexes d’unió entre el que va passar 30 anys enrere i el que passa ara seran probablement el punt més debatut. Personalment, crec que Hampton Fancher i Michael Green han estat prou hàbils amb un plantejament que, partint també de la base original, permet plantejar nous temes. Centrada a “Blade Runner” la disquisició sobre la pròpia consciencia humana o l’assumpció de la mortalitat, “Blade Runner 2049” s’endinsa en l’exploració de l’ànima, de la importància de vivències i records en el forjament de la identitat, la deshumanització de l’ésser social esdevingut ombra solitària o la màgia de la creació de vida. El món que recreen és desolador, però ai, hi trobem massa elements reconeixibles (nens esclavitzats, creadors d’experiències virtuals, marginats vivint d’escombraries o drons que tot ho vigilen) com perquè se’ns faci llunyà. I així aconsegueixen que hi connectem i fem nostres les seves reflexions i la seva frustració per una decadència que sembla inevitable.

Blade Runner 2049

El càsting escollit s’amotlla com un guant en el fons i forma de la pel.lícula. Des del Harrison Ford que recupera el personatge que ja li era propi a un Ryan Gosling capaç d’agafar-li el relleu passant per un Jared Leto a qui li toca assumir la quota més mística, afortunadament amb força contenció. Però la major sorpresa de la pel·lícula l’aporten elles, una quota femenina ampliada i magnificada que equilibra la balança, suma i matisa el conjunt: Joi (Ana de Armas) i la seva trencadora il·lusió d’un amor irreal, Mackenzie Davis, i les poderoses Tinent Joshi (Robin Wright) i Luv (Sylvia Hoeks).

I podria seguir encara amb la atmosfera sonora que creen les partitures de Hans Zimmer i Benjamin Wallfisch i el treball dels editors de so. Amb la brillantor amb la que Renée April (colaboradora habitual de Villeneuve) aconsegueix traslladar al seu disseny de vestuari la subtilesa emocional de la pel.lícula.  I sí, també amb que a aquesta nova Blade Runner li falta una cosa, li falta un Roy Batty i un discurs sota la pluja amb la força d’aquell “He vist coses que no creurieu…“. Però li falta això i poc més.

Només queda doncs recomanar que aneu al cinema i gaudiu d’una d’aquelles obres que s’han de degustar en pantalla gran i probablement més d’una vegada. Es comenta que ara Denis Vileneuve podria atrevir-se amb un altre univers intocable, el de Dune. Per mi ja s’ha guanyat el vot de confiança pel que pugui concebre’n la seva habilitat com a director i creador, per haver fet realitat el miracle d’agafar amb respecte i reverència una joia del cinema i generar-ne una altra que va més enllà.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies