La 50a edició del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, ja és una realitat. El Festival ha arrencat (amb retard en el passi de premsa o no seria Sitges) amb “La forma del agua”, del realitzador mexicà Guillermo del Toro, i s’ha entregat el Gran Premi Honorífic al director William Friedkin.
El moment culminant de la primera jornada ha estat la gala inaugural, en que s’ha projectat “La forma del agua”, del realitzador mexicà Guillermo del Toro, i s’ha entregat el Gran Premi Honorífic al director William Friedkin.
THE SHAPE OF WATER (LA FORMA DEL AGUA)
Els Estats Units, als anys més durs de la Guerra Freda. L’Elisa és una dona muda i solitària que treballa en un laboratori militar. Un dia, descobreix un experiment secret que li canviarà la vida per sempre. Després d’”El espinazo del diablo” i “El laberinto del fauno”, Guillermo del Toro torna a menar la història del segle XX cap al fantàstic, amb un estil únic.
Guillermo del Toro arriba a Sitges després d’aconseguir el Lleó d’or al Festival de Venècia amb “La forma del agua”. Una història d’amor que és moltes coses més: ingenuïtat estil Amélie, guerra freda, humor, musical i una criatura del cinema de monstres clàssics. El conjunt dona com a resultat una pel·lícula màgica, preciosista, un conte tendre i cruel a parts iguals amb uns personatges que es fan estimar (o odiar, si és el que toca) com Sally Hawkins i Richard Jenkins (meravellosos tots dos), Octavia Spencer (el contrapunt perfecte de veu de la consciència i humor), Michael Stuhlbarg (aquell científic entre dues aigües) i Michael Shannon (un dolent amb l’entitat que ha de tenir un dolent), i amb la música d’Alexandre Desplat per arrodonir el conjunt.
“La forma del agua” auna gèneres, però sobretot, i per sobre de tot, és un homenatge al cinema clàssic. El cinema de monstres, però també el musical més clàssic. I combinar-ho tot sense que res no grinyoli no és fàcil i Guillermo del Toro és un dels que pot fer-ho. Si us enfonseu en les seves aigües, la pel·lícula us envoltarà i valdrà molt la pena.
THE BATTLESHIP ISLAND: DIRECTOR’S CUT
Durant l’ocupació japonesa de Corea, centenars de persones van ser esclavitzades a l’illa minera de Hashima. A partir d’aquest fet històric, “The Battleship Island” imagina la història de Lee i la seva filla So-hee, separats només d’arribar a l’illa. Buscant el retrobament, Lee acabarà formant part d’una fuga massiva, filmada amb un brio èpic pel mestre de l’acció Ryoo Seung-wan.
El cinema de Corea encara arrossega el record de l’ocupació que van patir per part dels Japonesos. “The Battleship Island: Director’s Cut” se situa en el periode històric entre 1910 i el final de la segona Guerra Mundial, en l’illa minera de Hashima on els coreans eren utilitzat per extreure carbó vivint en condicions d’esclavatge.
“The Battleship Island” és una pel·lícula llarga, 151 minuts, a la que li costa d’arrencar abusant una mica de la introducció de llocs i personatges. El film navega entre l’espionatge, el gènere bèl·lic, els camps de presoners amb una batalla final cruenta i brutal. Però sap no carregar les tintes en el dramatisme de la situació coreana, que seria el més fàcil i tenint gran cura de cada un dels quadres que vol mostrar, alguns de gran bellesa malgrat l’horror.
Podria ser més curta, sí, però no sé si a Corea saben fer-ho.
Envía una resposta