Avui el dia es podria adjectivar amb un “Mother meva”. Hem començat amb una altra història d’amor gay, hem passat pel sempre reflexiu Haneke i hem acabat amb “la mare de totes les pel·lícules polèmiques” sota la direcció d’Aronofsky. Mentre l’eterna bellesa de Monica Belucci recollia el seu premi Donostia.

SOLDAŢII. POVESTE DIN FERENTARI / SOLDIERS. STORY FROM FERENTARI

Adi, un jove antropòleg a qui la seva nòvia ha abandonat recentment, es muda a Ferentari (el barri més pobre de Bucarest), amb la intenció d’escriure un estudi sobre el manele (la música pop de la comunitat romaní). Mentre investiga sobre el tema, coneix a Alberto, un ex convicte romaní que promet ajudar-lo. Aviat tots dos inicien un romanç en el qual Adi encoratja a Alberto amb improbables plans per sortir de la pobresa i Alberto li correspon amb paraules d’amor ben elaborades. Quan els diners s’acaba, tots dos es veuen atrapats en un apartament en el qual s’estimen i es fan servir l’un a l’altre, en un joc de necessitat i poder que no té guanyadors.

Soldatii. Poveste din Ferentari

La primera pel·lícula del dia ens porta a un barri pobre de Bucarest. “Soldatii. Poveste din Ferentari” (“Soldiers. Story from Ferentari”), una coproducció entre Romania, Sèrbia i Bèlgica, arriba de la mà de la directora Ivana Mladenovic que competeix en la Secció Oficial per indagar en els prejudicis romanís sobre l’homosexualitat a través de l’amor.

Si ho recordeu vam començar les cròniques d’aquesta edició amb “Call me by your name”, la història d’amor entre un jove burgès i un estudiant universitari que estudia amb el pare del primer. Doncs si canvieu la burgesia d’aquell film per un barri marginat, elimineu els nois sexis i hi poseu gent físicament estàndard i ho traslladeu tot a Bucarest us trobareu amb aquesta “Soldatii. Poveste din Ferentari” (“Soldiers. Story from Ferentari”). Una història d’amor gay com la primera però amb molts més problemes de ser acceptada i en un ambient social més complicat.

Una pel·lícula amb to de comèdia, sobretot per les espontànies converses entre els dos protagonistes on s’hi nota que hi ha més esforç que pressupost però que aconsegueix el seu objectiu, posar sobre la taula les dificultats d’aquestes parelles en la societat romaní.

HAPPY END

Al nostre voltant, el món, i nosaltres al mig, cecs. Una instantània de la vida d’una família burgesa europea.

Happy end

Al migdia hem començat amb una marató de Perles on tindriem primer Haneke i després Aronofsky, i cap dels dos és fàcil. Michael Haneke amb “Happy end” ens porta el que és un compendi de les seves obsessions, a les que hi suma les noves tecnologies amb una mirada inicial a través del mòbil. “Happy end” és un pel·lícula freda, sobretot en els inicis. Costa situar-te i relacionar tota la informació que et dona com flaixos a principi del film. Hi ha tanta trama que s’obre que no saps que fer-ne d’elles, ni quines són les més importants. De mica en mica, encaixen les peces (encara que en perd alguna pel camí), hi veus la crítica a la burgesia, a aquestes classes benestants que amaguen misèries com les que més… I potser és en el tram final quan el film es torna més fàcil mentre s’endinsa en la farsa.“Happy end” no és el seu film més reexit. Als fans del director austríac no els aportarà res de nou, mentre que pels novells no seria la millor proposta per endinsar-se en la filmografia de Haneke.

MOTHER! (MADRE!)

La relació d’una parella es posa a prova quan uns convidats inesperats arriben a casa i irrompen en la seva tranquil·la existència. Un fascinant thriller psicològic sobre l’amor, la devoció i el sacrifici.

Mother!

Per començar no feu cas a la promoció. “Mother!” no és un thriller, o millor dit només és un thriller parcialment i el que hi ha quan deixa de ser-ho és una bogeria que no és apte per grans públics.

La pel·lícula d’ Aronofsky es divideix en dues parts. En la primera trobareu un thriller psicològic. És la part més estàndard, que s’apropa a molt a cinema ja vist. La mare de totes les mares és Jennifer Lawrence, en una gran interpretació. Al seu costat Javier Bardem, un escriptor en hores baixes, i Michelle Pfeiffer i Ed Harris com els detonants del primer malson de Lawrence.

Però hi ha una segona part on tot se surt de mare (i mai millor dit). Perquè la maternitat és l’eix central d’aquesta pel·lícula on també hi tenen cabuda temes com la creativitat, l’amor, la devoció, l’admiració, la idolatria o com persones reals passen a ser ídols a qui adorem. I per parlar-hi el film embogeix, literalment. Es converteix en un daltabaix on qualsevol cosa té cabuda. Un producte esquizofrènic i brutal que deixa a l’espectador esgotat i marejat per l’experiència però sense estar segur d’haver captat, entre tot aquell rebombori, el que volia transmetre el director del “Cisne negro”.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies