Triar entre el talent o la ceguesa, la feina d’una jutgessa que sembla pura ficció i un sicari carregat de traumes han estat els temes que han omplert les sales de cinema avui. Continua el Festival oferint varietat cinematogràfica per tots els gustos en el dia que hem vist a un molt ecològic Arnold Schwarzenegger mentre de fons, a la sala de premsa, sonava la banda sonora de “Terminator”.

LICHT

Viena, 1777. Maria Theresia Paradis, nena prodigi, pianista cega de 18 anys, va perdre la vista de la nit al dia quan tenia tres anys. Després d’innombrables experiments mèdics fallits, els seus pares la porten a la finca del polèmic ‘doctor miracle’ Franz Anton Mesmer, on s’uneix a un grup de estrafolaris pacients. Gaudeix de l’ambient liberal de la casa en un món rococó i coneix la llibertat per primera vegada, però comença a notar que, mentre el tractament de Mesmer li està tornant la vista, està perdent la seva apreciat virtuosisme musical …

Licht

La directora i productora austríaca Barbara Albert porta a la secció oficial la història real d’una pianista cega de gran talent basat en la novel·la “Mesmerized”. L’actriu Maria Dragus dóna vida a Paradis, un paper per al qual va haver de treballar durament per poder donar el màxim realisme. I el treball es nota perquè és un dels punts forts de la ficció

“Licht” és una pel·lícula amb una gran ambientació amb el rerefons d’una història dura. Haver de decidir entre el talent que et dona visibilitat en la societat o els teus ulls i deixar de fer el que et fa destacar i pel que t’admiren i suporten és una tria que, des del punt de vista acutal costa d’entendre. “Licht” ens acosta a un fet real que poca gent deu conèixer però amb el que costa una mica sentir-se identificat o tocat. Formalment efectiva, emocionalment excessivament distant malgrat les bones interpretacions.

 

ARNIE

Arnold Schwarzenegger ha visitat Donostia per promocionar el documental on hi fa de narrador ” Wonders of the sea 3D”, un treball de Jean-Michel Cousteau i Jean-Jacques Mantello. Ha estat una roda de premsa curta, amenitzada per la banda sonora de “Terminator” i on no s’ha parlat de política, només d’ecologia i de com ha de canviar la societat per aconseguir que aquest món no se’n vagi a la merda.

Arnold Schwarzenegger

“El medi ambient no hauria de ser una qüestió política, ha de ser molt més que això”, ha sentenciat l’actor i clar, amb aquella pintassa que fot qui és capaç després de tirar un paper a terra. “Cada vegada que he fet una pel·lícula, ha estat aquí donant veu al que feia. Algunes vegades aplaudint i altres vegades no; el que estava bé perquè algunes pel·lícules que he fet són per tirar pel vàter. I després igual quan vaig anar governador. Ara, amb aquest documental espero que es repeteixi i que es parli d’ella per tot el món “, ha acabat afalagant a la premsa abans d’acomiadar-se, moment en què tots hem pensat: “Sayonara, baby”.

YOU WERE NEVER REALLY HERE (EN REALIDAD, NUNCA ESTUVISTE AQUÍ)

Una adolescent desapareguda. Un sicari brutal i turmentat en una missió de rescat. El poder corrupte i la venjança deslliguen una espiral de violència que podria portar-lo a obrir els ulls.

You were nerver really here

Després de dinar ha arribat el cop (de martell) de Joaquin Phoenix amb “You were never really here”, un film en que treballa sota la direcció de Lynne Ramsay. Phoenix interpreta amb solvència un sicari amb molts traumes en una pel·lícula que li costa arrencar i atrapar a l’espectador amb un primer tram excessiu i feixuc mostrant els traumes del protagonista. Un thriller dur que potser navega massa amb els convencionalismes, en certs moments, visualment impactant però que no sap mantenir el pols narratiu com per cconvertir-lo en un film d’impacte.

NI JUGE, NI SOUMISE / SO HELP ME GOD

L’extraordinària i gens convencional jutgessa Anne Gruwez ens porta a la rebotiga d’investigacions criminals reals. Durant tres anys l’equip satíric que està darrere de la sèrie televisiva de culte Strip-Tease va capturar el que ningú fins llavors s’havia atrevit a filmar. Sense concessions i d’una manera políticament incorrecte. No donareu crèdit als vostres ulls. No és cinema: és pitjor!

Ni juge, ni soumise

“Ni juge, ni soumise” ens permet contemplar la feina que fa la jutgessa Anne Gruwez al seu despatx de Brussel·les. El millor són les seves converses surrealistes amb la gent que pren declaració i que fa que l’espectador dubte de si és real o un fals documental. I és que Gruwez és tot un personatge de resposta ràpida i mordaç. Però Jean Libon i Yves Hinant, els directors d’aquest treball que forma part de la Secció Oficial, han assegurat que cada pla que mostra el film és únic i està recollit de la pura realitat.

Malgrat que resulta interessant veure tots aquests casos on la realitat supera la ficció o adonar-se de la realitat de la feina en un jutjat lluny de ficcions, com a producte cinematogràfic “Ni juge, ni soumise” pateix de manca de ritme, diverteix a l’espectador en certs moments però sense fil narratiu, en d’altres instants li costa evitar el tedi administratiu.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies