Una divertida sitcom sobre l’organització d’un casament que suposa el retorn dels responsables de “Intocable”, una dura crònica sobre la violència de gènere, un documental de la familia Costeau sobre els ecosistemes submarins i l’agredolça història d’una mare en busca de justicia composen la variada graella d’una nova jornada a San Sebastian, on segueixen brillant més les Perles i propostes fora de concurs, que les cintes presentades a la competició oficial.

 

C’EST LA VIE

Tot i que ja havien fet tres pel.lícules junts abans, el tandem format per Olivier Nakache i Eric Toledano va assolir fama mundial amb l’èxit de “Intocable” (2011). Un èxit que no van aconseguir repetir amb la posterior “Samba” (2014), però que ara es disposen a recuperar amb una comèdia que, sense renunciar a unes quantes notes de denuncia social, prioritza les situacions còmiques per damunt de tot.

En aquesta ocasió com a protagonista ja no compten amb Omar Sy sino amb un repartiment coral format per un organitzador de bodes (Jean-Pierre Bacri), la seva mà dreta (Suzanne Clément), cambrers, un fotògraf en hores baixes (Jean-Paul Rouve) i el seu becari, cuiners sense declarar, un cantant d’orquestra, una cap d’equip més donada a provocar discusions que a resoldre-les, i una parella que espera que el dia del seu casament sigui tant especial com havien sommiat. La cerimònia es celebra en un castell del segle XVIII, que aviat es convertirà en l’escenari de tota mena de problemes i despropòsits que presenciarem entre bambalines seguint tots els membres d’aquesta troupe.

C'est la vie

Amb un guió que divideix l’acció en diferents franges horaries que recorren de l’inici al final el casament, C’est la vie transcorre com una sitcom esbojarrada que poca cosa més preté, però sí aconsegueix, que fer passar una bona estona a l’espectador.

Potser C’est la Vie no serà la gran comèdia de l’any, però el seu to de lleuger vodevil arrencarà uns quants somriures quan s’estreni a les sales. I almenys aquí creieu-nos que agraïm enormement sempre que arriba a un festival un film que et proporciona unes sanes riallades de bon matí entre tant de drama i lànguida reflexió.

 

THREE BILLBOARDS OUTSIDE EBBING, MISSOURI

Després del seu pas per la Mostra de Venecia on va guanyar el premi al Millor Guió, arribava a la secció Perlas “Tres anuncios a las afueras de Ebbing, Missouri“. Escrita i dirigida per Martin McDonagh (Escondidos en Brujas, Siete psicópatas), la pel.lícula ens presenta l’enfrontament de la Mildred Hayes (Frances McDormand) amb la policia del seu poble, capitanejada pel sheriff Bill Willoughby (Woody Harrelson). L’Angela (Kathryn Newton), la filla de la Mildred, va ser violada i assassinada uns mesos enrera i ella creu que les forces de l’ordre no estan fent prou per trobar el culpable. Per denunciar-ho, decideix llogar tres cartells publicitaris a l’entrada de Ebbing per penjar-hi un missatge que encendrà la polèmica.

Una historia amb un plantejament dur però que McDonagh sap convertir en una alternança molt equilibrada entre el drama i la comèdia negra. El crim, la culpa, la dicotomia llei-justicia, el distanciament de la protagonista amb tots els que la rodegen i la violència del seu ex-marit deixen que també es colin a la pel.lícula diàlegs i situacions carregades d’humor i ironia. I tot plegat no grinyola gens, sino que construeix un conjunt molt sòlid que aconsegueix ser tant punyent com digerible. No hi són gens aliens els magnífics treballs interpretatius de la tripleta formada per Frances McDormand, Woody Harrelson i Sam Rockwell, i en papers menors també John Hawkes, Peter Dinklage, Abbie Cornish i Lucas Hedges (Manchester frente al mar).

Un film molt recomanable que us aconsellem que us aneu apuntant a l’agenda cinèfila.

 

JUSQU’A LA GARDE

Cap concesió a l’humor no fa l’altra Perla del dia, la francesa “Jusqu’a la garde” que li va valdre el Lleó de Plata al Millor Director a la Mostra de Venecia a Xavier Legrand.

Miriam (Léa Drucker) i Antoine (Denis Ménochet) són un matrimoni que s’ha divorciat i que es troba en el procés legal per la custodia del seu fill petit Julien (Thomas Gioria). La mare intenta conseguir-ne la custodia única, però la jutge decideix finalment que ha de ser compartida. Quan el nen ha de començar a contracor a passar temps amb el seu pare, anem descobrint que aquest és un home violent i abusiu capaç d’arribar a extrems terribles per no perdre la seva familia.

Jusqu'à La Garde

Amb un guió escrit també per ell i que va desgranant la informació a mida que avança fins a un final impactant, Legrand aborda sense massa complexos, a la que és la seva ópera prima, un tema tant candent com la violència de gènere. No ho fa presentant-nos personatges excessivament complexos. De fet el marit protagonista no triga en demostrar el seu caràcter i exposar creixentment la seva brutal manera de voler-se mantenir lligat a la seva ex-dona. Més aviat Jusqu’a la garde planteja la pregunta a les altres parts: la llei, és sempre justa i posa prou atenció a l’hora de dictaminar sobre divorcis, custòdies i denúncies per violència?; i nosaltres, com a societat, on posem el límit a partir del qual considerem determinats actes un excés de violència? Ho fem quan ja es massa tard i pot ser que s’acumuli un altre nom de dona a la llista de mortes cada any per violència de gènere?

WONDERS OF THE SEA

I per tancar jornada assistiem a una de les Projeccions Especials que el festival ha preparat enguany. “Wonders of the sea” és un documental en 3D dirigit per Jean-Michel Cousteau i Jean-Jacques Mantello i narrat per Arnold Schwarzenegger. Tres membres de la cèlebre familia Cousteau, Jean Michel i els seus fills Fabien i Celine, s’embarquen en una expedició que els porta a Fiji, les costes de California, Mèxic i les Bahames. A cada parada, se submergiran a les profunditats marines per ensenyar-nos els animals i plantes que hi viuen i recordar-nos la seva important aportació a la vida a la Terra.

 

Filmada amb les últimes tecnologies i potenciada pel 3D, “Wonders of the sea” és tal com l’han definit els seus responsables, un festí visual. Carregada d’imatges espectaculars i bellísimes ens descobreix un bon grapat d’éssers que viuen als oceans del nostre planeta i que mai no podriem veure pels nostres propis mitjans. Ni més ni menys, la pel.lícula no pretén fer farragoses reflexions sobre els culpables del deteriorament mediambiental i el canvi climàtic. Només que gaudim de la bellesa dels racons que ens presenta i aprenguem a valorar-los.

L’experiment potser no és nou, Deep Sea 3D o Under the sea 3D (2009) van voler apropar-nos a ecosistemes similars però en una limitada distribució en sales Imax. El pas dels anys, les novetats tècniques a l’hora de filmar i muntar el material, i l’aposta de A Contracorriente per distribuir aquesta pel.lícula a les sales del nostre país, suposen un pas endavant en l’accés del públic a les meravelles de les profunditats marines.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies