Dos drames europeus, ‘Jusqu’à la garde’, òpera prima del francès Xavier Legrand, i ‘Hannah’ de l’italià Andrea Pallaoro han posat punt final a la competició d’aquesta edició del festival de Venècia. Dues pel·lícules dramàtiques que proposen sengles jocs amb l’espectador en funció dels quals li van facilitant la informació. La sort està decidida.

D’una banda l’òpera prima francesa ‘Jusqu’à la garde‘ de Xavier Legrand en la que és pràcticament la continuació del seu curt de 2012 nominat a l’Oscar ‘Antes de perderlo todo‘. Denis Ménochet i Léa Drucker reprenen els seus papers com Antoine i Myriam, el matrimoni protagonista, al costat de Mathilde Auneuveux en el de la filla gran.

Jusqu’à la garde’, comença gairebé com un documental. Amb la recreació gairebé en temps real d’una vista per la custòdia d’un fill del matrimoni protagonista. Primer es presenta el cas de la mare, després el del pare i amb aquesta informació la jutgessa decideix sobre la custòdia. Un procés fred que dura minuts en què es prenen decisions que afecten vides. I també amb aquesta informació porta a l’espectador a un primer posicionament.

Xavier Legrand - Jusqu'à la garde

Però després el film comença a mostrar el que la jutge no coneix. I ‘Jusqu’à la garde‘ es converteix en un drama familiar en el qual Legrand porta a qüestionar l’espectador contínuament la seva posició. És en aquesta part central de la pel·lícula en la qual es va construint la tensió i l’amenaça recolzat en la interpretació de Denis Ménochet, capaç de transmetre alhora fragilitat i perill, i la posada en escena. I en la que a mesura que l’espectador va rebent més informació comença a entendre millor les actituds dels personatges per acabar com una pel·lícula de terror.

Malgrat el delicat del tema, al film no hi ha truculències, ni morbo. Legrand construeix un film sòlid i intel·ligent en el qual es barregen amb encert la denúncia social amb el joc entre gèneres cinematogràfics.

Hannah és la segona pel.lícula de l’italià Andrea Pallaoro i la última presentada al concurso d’aquesta edició. Està protagonitzada per una superba Charlotte Rampling que apareix en totes les seqüències del film. El seu rostre, el seu cos i els seus moviments ens transmetran tot el que necessitem conèixer. Amb ella, menys és més.

Hannah

Hannah’ arrenca amb un primer pla de l’actriu. I al llarg dels seus 95 minuts no ens desenganxarem de Hannah. Al principi sorpresos i escamats. Hi ha alguna cosa en la forma d’actuar de la Hannah, en la seva forma de relacionar-se amb el seu entorn i en la forma en què aquest es relaciona amb ella que resulta estrany. A poc a poc i amb sordina, com de passada, Pallaoro anirà insinuant el passat perquè l’espectador construeixi l’ara. Uns apunts sobre els fets passats que justifiquen el present i el futur de Hannah.

No obstant això, la forma de revelar (o de no revelar) la informació en algunes seqüències resulta forçada i es sacrifica la naturalitat per l’estil. ‘Hannah‘ parla de coses de les que els personatges han decidit no parlar. Bé perquè ja està tot dit o perquè és millor no obrir ferides.

Hannah’ ens parla de les conseqüències de les nostres decisions. Del que ens passa quan optem per donar suport a algú. I del que ens afecten les accions d’altres i d’assumir les conseqüències de les nostres decisions. Però Pallaoro no presenta a Hannah com una víctima. O com un botxí. És sobretot, una lluitadora. Una persona conscient de la seva situació i de les conseqüències de les seves decisions que farà tot el possible per recuperar la normalitat en la seva vida.

Hannah Venice Charlotte Rampling

El meu palmarés

És temps d’apostes. A quina pel·lícula decidirà donar suport el jurat presidit per Annette Bening? Si bé no hi ha una favorita clara i unànime, sembla difícil que el Festival de Venècia desaprofiti l’oportunitat de premiar d’un o una altra forma, el veterà Frederick Wiseman amb la magnífica ‘EX LIBRIS. The New York Public Library‘. Un premi que seria la confirmació dels molts reconeixements que ha rebut en els últims anys per la seva aportació al cinema al llarg de la seva llarga carrera.

Mentre esperem la decisió del jurat, aquest seria el meu palmarès ideal, els premis que jo lliuraria si depengués exclusivament de mi. Lògicament qualsevol semblança amb la realitat serà pura coincidència:

Lleó d’Or: EX LIBRIS. THE NEW YORK PUBLIC LIBRARY de Frederic Wiseman.

Lleó de Plata – Gran Premi del Jurat: SWEET COUNTRY de Warwick Thornton

Lleó de Plata al millor director: Darren Aronofsky per MADRE!

Copa Volpi a la millor actriu: Charlotte Rampling per HANNAH

Copa Volpi al millor actor: Lior Ashkenazi per FOXTROT

Premi al millor guió: Martin McDonagh per TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS DE EBBING, MISSOURI

Premi especial del jurat: MEKTOUB, MY LOVE: CANTO UNO d’Abdellatif Kechiche.

Premi Marcello Mastroianni al millor jove actor: Charlie Plummer per LEAN ON PETE

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies