Qui o què mata als nens de Derry, un petit poble nord-americà? It és la història d’un grup de set nens que han d’afrontar les seves pròpies pors en el seu enfrontament amb un ésser malvat que adopta la forma d’un pallasso anomenat Pennywise. Es tracta d’una de les obres més conegudes i valorades de Stephen King, adaptada per primera vegada a una minisèrie de 1990. Vint-i-set anys després, el realitzador argentí Andy Muschietti ha realitzat una nova adaptació, millor elaborada i més fidel al material original que l’obra precedent. En efecte, Muschietti dirigeix una gran adaptació de la voluminosa novel·la de King i, per sobre de tot, una emocionant pel·lícula de terror.
L’empresa no era senzilla. It, el llibre i l’adaptació televisiva, forma part del nostre patrimoni sentimental. En el meu cas, constitueix a l’adolescència la meva porta d’entrada a l’univers narratiu de l’escriptor nord-americà. I, posteriorment, amb el film de Tommy Lee Wallace, a una època en la que tots érem molt més innocents i influenciables audiovisualment, se’m van quedar gravades algunes de les seves escenes, especialment les de Pennywise, icònicament interpretat per Tim Curry. Però l’equip de Muschietti ha sabut superar les limitacions de l’anterior adaptació i treure tot el partit al tema i a l’atmosfera de la història de King.
Muschietti, a la seva primera pel·lícula, Mamá (2013), protagonitzada per la gran Jessica Chastain, ja parlava de les pors infantils en un context fantàstic. Aquí ens descriu els fantasmes interiors que porten a sobre un grup de nens i que seran posats a prova en un entorn amenaçant, per l’ésser diabòlic i per una societat on predomina la por i la manipulació. Muschietti retrata estupendament el context malsà que descriu King, un subsòl tèrbol que funciona com a metàfora del final de la innocència.
A diferència de l’adaptació de 1990, l’actual pel·lícula no estalvia els moments de violència salvatge ni les referències sexuals omnipresents en el llibre. Estem davant una adaptació més fidel, encara que no exempta de canvis significatius i personalitat pròpia. Muschietti situa la diegesi en els anys 80 del segle passat (en comptes dels anys 50 del relat original), apel·lant a la infància de molts dels potencials espectadors de la cinta. Un grup d’amics, l’estiu, passeigs en bicicleta, el primer amor, les problemàtiques relacions amb els pares i un misteri que emergirà per a canviar-ho tot.
Els efectes visuals llueixen magníficament, especialment a la part final, un autèntic festí del terror que ja voldria per a les seves pel·lícules el sobrevalorat Rob Zombie. També destaca la fotografia, de tons foscos i suggestius, que ajuda a configurar l’atmosfera de la història. Però en gran encert del film està a l’encertadíssim càsting, especialment el referent al grup protagonista. Amb una gran química entre ells, tots els personatges brillen, gràcies al treball interpretatiu i al sòlid guió, signat per Chase Palmer , Cary Fukunaga i Gary Dauberman. Destaquen Jaeden Liberther, en el paper protagonista, Finn Wolfhard i Sophia Lillis. En quant a Pennywise, el treball de l’actor suec Bill Skarsgård no és tant excel·lent com el realitzat pel carismàtic Tim Curry, però resulta també terrorífic, gràcies en bona part a una gran caracterització.
Però més enllà del terror, It és una suggestiva pel·lícula, pertorbadora i divertida a parts iguals, i amb un missatge profundament actual: el valor de romandre units per a lluitar contra les nostres pors més profundes. Com Pennywise, It és una d’aquestes pel·lícules que deixen petjada.
Envía una resposta