Després d’haver guanyat la Palma d’Or de Canes amb ‘La vida d’Adèle’, el director franc-tunisià Abdellatif Kechiche torna per quarta vegada a la Mostra de Venècia amb ‘Mektoub, My Love: Canto Uno’, una recreació del que era ser jove a l’estiu de 1994 plena de llum i sensualitat, que ha generat disparitat d’opinions i polèmica. Millor rebut ha estat el western australià ‘Sweet Country’ de Warwick Thornton. També s’ha pogut veure ‘Angels Wear White’ de la xinesa Vivian Qu, l’única pel·lícula dirigida per una dona que aspira a guanyar el Lleó d’Or.

Està clar que la nova pel·lícula d’Abdellatif Kechiche, ‘Mektoub, My Love: Canto Uno‘ no rebrà el suport de crítica i públic de ‘La vida d’Adèle‘, el seu anterior film que el va portar a guanyar la Palma d’Or del festival de Cannes. En aquesta ocasió adapta molt lliurement ‘La blessure, la vraie‘ de François Bégaudeau, també autor de la novel·la adaptada per Laurent Cantet a ‘La clase‘, una altra guanyadora de la Palma d’Or.

Aquesta és només la primera part, els prolegòmens, del que se suposa que serà una trilogia. És d’esperar que, a mesura que s’estrenin els següents lliuraments i tenint en compte l’argument del llibre, es donaran nous sentits a alguns dels aspectes plantejats pel director en aquest primer lliurament i s’aclareixin alguns dels seus aspectes més qüestionables. Per tant, qualsevol valoració que es faci en aquests moments d’aquesta primera part estarà subjecte a l’evolució posterior d’alguns dels seus elements.

Mektoub, My Love: Canto Uno

Mektoub, My Love: Canto Uno’ narra l’estiu d’Amin, un jove francès d’origen tunisià amb aspiracions de guionista, que després de passar tot l’any a París, torna al seu poble a la vora de la Mediterrània. Allà es trobarà amb la seva família, el seu cosí Tony, que treballa al restaurant familiar, i amb la seva millor amiga, Ophélie, una camperola amb una relació de parella estable amb un soldat en missió a l’estranger, però disposada a relacionar-se amb altres homes en la seva absència. Els tres aniran de bars, a la platja i es relacionaran amb turistes. Gaudiran de les oportunitats que els ofereix el període estival. Però tot i les contínues insinuacions que rebrà de les dones que l’envolten, la prioritat per a l’atractiu Amin serà trobar motius per les seves fotos o inspiració pel seu guió.

Kechiche ens trasllada a l’estiu de 1994 en una evocació subjectiva i personal. Un estiu idealitzat en què la intensa llum de la Mediterrània ho envaeix tot, tots els joves són guapos i atractius, els conflictes motivats per la diferència de cultura o religió – Amin i Tony són d’origen àrab, Ophélie espanyol i les turistes són franceses de tota la vida – no existeixen i l’amor com a condició per al sexe i el sexe a les primeres de canvi són perfectament compatibles.

A ‘Mektoub, My Love: Canto Uno’ l’arc dramàtic és mínim i amb prou feines hi ha evolució dels personatges. L’objectiu sembla ser situar l’espectador en una època i en una actitud i presentar-li a uns personatges. Semblen ser només els prolegòmens d’una història que es desenvoluparà en els cants dos i tres.

Mektoub, My Love: Canto Uno

La pel·lícula arrenca amb una seqüència de sexe magníficament rodada que observa Amin des de la distància. Una actitud que marca al personatge. Amin és sobretot un observador, algú que mira des de la distància tot el que passa al seu voltant sense llançar-se a les primeres de canvi. Un personatge anticlimàtic que marca el to general del film.

Kechiche estructura la seva pel·lícula en llargues seqüències en què els seus personatges sobretot, parlen, flirtegen i discuteixen. Càmera en mà i movent-se en les distàncies curtes atrapa els seus diàlegs, les seves expressions, els seus desitjos i els seus rebutjos primant la naturalitat, sense subratllats dramàtics, ni jutgant en cap moment als seus personatges o les seves actituds. Excepte en una ja polèmica llarga seqüència en una discoteca: per a alguns la successió de cossos femenins ballant en poses provocadores és pur voyeurisme buit de vell verd; per altres, el contraplà de la mirada d’Amin li dóna tot el sentit a aquest sensual desplegament d’anatomia femenina. Seguirem informant en els següents capítols.

Vuit anys després d’haver guanyat la Càmera d’Or a la millor òpera prima de l’edició de 2009 del Festival de Cannes per ‘Samson and Delilah‘, l’australià Warwick Thornton ha presentat al Lido ‘Sweet Country‘, un western ambientat al territori del Nord d’Austràlia el 1929 i inspirat en fets reals. En ell narra l’assassinat d’un home blanc a càrrec de Sam, un aborigen assimilat, i la seva posterior fugida amb la seva dona, Lizzie, i la persecució a càrrec d’una banda encapçalada pel cap de la policia local, interpretat per Bryan Brown.

Sweet Country

Thornton utilitza amb habilitat els elements i la iconografia clàssics del western, el paisatge, la frontera, les tribus natives, les terres conquerides, els cavalls, el poble acabat de construir, el saló o els ranxos aïllats amb aire provisional al mig del no-res i els trasllada a Austràlia, fent-los reconeixibles i fàcilment comprensibles per a l’espectador. Al cap ia la fi, aquesta història que passava a Austràlia a principis del segle passat, malgrat les seves peculiaritats, és una història universal que ens afecta a tots. De la mateixa manera que el western clàssic serveix per conèixer millor la personalitat dels Estats Units, ‘Sweet Country‘ ens aproxima al que és Austràlia.

L’única pel·lícula dirigida per una dona que competeix pel Lleó d’Or és ‘Angels Wear White‘ de la directora xinesa Vivian Qu. I en ella explica una història sobre nenes i dones: en una petita ciutat de la costa que es prepara per a la temporada alta de turisme, dues nenes de 12 anys són atacades en un motel. L’única testimoni del que ha passat és Mia, una adolescent que treballa en el mateix, però que per por de perdre la feina prefereix no denunciar-ho. Per completar el quadre de personatges femenins, l’advocada que més lluitarà per resoldre el cas, també és una dona.

Angels wear white

Tal com passava amb la pel·lícula de Kore-eda ja comentada fa uns dies, ‘Angels Wear White‘ és una pel·lícula sobre la veritat i la justícia, sobre com l’entorn i les circumstàncies afecten les percepcions i als valors i sobre les raons que porten a prendre unes decisions o unes altres. Crida l’atenció i dóna personalitat a la pel·lícula que tot i narrar una història plena de clarobscurs, a ‘Angels Wear White‘ tot sigui blanc i lluminós.

Tot i el punt de partida prometedor i alguns encerts de posada en escena com la utilització d’un parc aquàtic tot esperant ser reobert, el film acaba perdent el focus i resultant dispers per culpa de l’acumulació de trames (la de Mia i la d’una de les nenes atacades), de personatges i de subtrames addicionals que obren o apunten nous fronts narratius, però que aporten poc al nucli de la pel·lícula.

La segona pel.lícula italiana presentada a concurs és Ammore e Malavitadels Manetti Bros. Una comèdia bastant tosca en la que es barreja una historia criminal al món de la camorra amb el musical napolità.

Els Manetti Bros. tiren d’estereotips per buscar un producte original i divertit, però poques vegades ho aconsegueixen. Els escenaris napolitans i l’extravagància i horterisme de la camorra semblen ingredients adequats. Però la trama criminal, que parteix d’una premissa tan absurda com prèviament utilitzada en intentar fer comèdies de gàngsters, s’allarga innecessàriament. I els números musicals funcionen en molt escasses ocasions.

Ammore e malavita

Massa sovint, les cançons no fan sinó interrompre el transcurs de la trama, les seves lletres repeteixen idees o informació ja coneguda i la concepció dels números musicals és basta. A més les habilitats com a cantants i ballarins en la majoria dels casos són molt limitades, el que pot provocar la rialla del públic italià que coneix a aquests intèrprets en altres facetes, però que als no coneixedors dels seus treballs anteriors no fa més que transmetre una sensació de vulgaritat i tosquedat.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies