Com era d’esperar amb ‘Madre!’ d’Aronofsky van arribar les grans discrepàncies. La fúria i el soroll de la pel·lícula del director nord-americà tenen el seu contraplà en els debats i discussions entre els crítics al voltant de la mateixa. Genialitat o presa de pèl, el que està clar és que és una pel·lícula única. El japonès Hirokazu Kore-eda ha tornat al concurs venecià després d’anys de presentar les seves pel·lícules als festivals de Cannes i Sant Sebastià amb ‘The Third Murder’ en què es passa al drama processal. I fora de concurs li ha arribat el torn a ‘Loving Pablo’ de Fernando León de Aranoa i protagonitzada per Javier Bardem i Penélope Cruz.
Esbroncada i tímids aplaudiments. Era el que s’esperava. Darren Aronofsky, la seva productora i el seu entorn portaven setmanes escalfant l’ambient. Es negaven a dir més, però avisaven que ‘ Madre!‘ és una cosa especial, una experiència d’una intensitat poc habitual i la van convertir, si no ho era ja, en la pel·lícula que més expectació havia generat al festival venecià. I el que és segur, una pel·lícula de culte instantani.
D’acord amb la sinopsi que figura en el material promocional de ‘Madre!‘, Mare (Jennifer Lawrence) i Ell (Javier Bardem) viuen una existència aparentment idíl·lica en un paradís apartat. Però la relació de la parella es posa a prova quan home (Ed Harris) i dona (Michelle Pfeiffer) arriben a casa seva sense haver estat convidats. La seva tranquil·la existència es veurà pertorbada quan arriben cada vegada més convidats i mare és obligada a reconsiderar tot el que coneix sobre l’amor, la devoció i el sacrifici. Així, mare (en minúscula), Ell (en majúscula), home i dona (en genèric). I ara toca a l’espectador interpretar l’al·legoria.
‘Madre!’ es divideix en dues parts que Aranofsky modula de manera mestra: una primera més calmada en què prima el terror psicològic i una segona en què la pantalla s’omple de fúria en un intens crescendo dramàtic. Una primera part en la qual com un dels cartells de la pel·lícula apunta, el film es mou en tons i aires que recorden a ‘ La semilla del diablo‘ de Polanski. Una segona en què les referències visuals més clares podrien ser la sèrie de “Los Desastres de la Guerra” de Goya i “El Jardín de las Delicias” del Bosco. I tenint en compte que es tracta d’una peli d’Aronofsky i la seva tirada als temes bíblics, és inevitable relacionar la primera part amb el Gènesi (amb el seu paradís, la seva temptació i els seus Caín i Abel inclosos) i la segona a l’Apocalipsi.
A ‘Madre!’, el guanyador del Lleó d’Or per ‘El luchador‘, ens parla de la maternitat. El títol no enganya. Però també de la inspiració creativa, de la fama i del pes i dels compromisos per haver de viure amb ella. Del que estem disposats a fer per aconseguir-la o mantenir-la. Aronofsky ens parla d’ell mateix (i de la seva parella Jennifer Lawrence). I del bé i del mal.
Tot i estar rodada càmera en mà i amb predomini de primers plans i pràcticament sense sortir de l’interior de la casa que mare reconstrueix – novament un excel·lent treball de Matthew Libatique en una pel·lícula d’Aronofsky -, ‘Madre!‘ no resulta claustrofòbica. Transmet la sensació que precisament la casa és el lloc més segur en el que es pot estar.
Aronofsky i companyia tenien raó. ‘ Madre!‘ és una experiència intensa i única. Però després de tant soroll i tanta fúria, a un li queda la sensació que no hi ha massa fons darrere de tant excés formal i surrealisme.
També està protagonitzada per Javier Bardem una altra de les pel·lícules presentades en el dia d’avui a Venècia. A ‘Loving Pablo‘, adaptació de la novel·la ‘Loving Pablo, Hating Escobar‘ de Virgínia Vallejo, interpreta el narcotraficant Pablo Escobar, secundat per Penélope Cruz que interpreta la periodista i antiga amant d’Escobar i Peter Sarsgaard i dirigida per Fernando León de Aranoa.
Encara que ‘Loving Pablo‘ sigui un producte amb una descarada vocació internacional, resulta fals i difícilment justificable que els personatges colombians parlin en la majoria de les ocasions en anglès amb accent colombià, excepte quan de forma arbitrària deixen anar paraules o expressions en castellà. Aquest efecte passa a ser absurd quan en la mateixa pel·lícula hi ha una subtrama en la qual intervenen personatges nord-americans que lògicament parlen en anglès.
Partint d’aquesta decisió que elimina la versemblança mínima, resulta complicat acceptar el que explica ‘Loving Pablo‘: la crònica de l’auge i sobretot, de la caiguda de Pablo Escobar des del punt de vista de la periodista Virginia Vallejo. Ni encara que fos cert al cent per cent. Però tampoc contribueixen a posar-hi remei la manca de desenvolupament dels personatges i una trama que salta de fita a fita, d’esdeveniment en esdeveniment, obviant tot l’entramat polític de l’època.
22 anys després d’haver concursat amb ‘Maboroshi‘, el japonès Hirokazu Kore-eda torna a competir pel Lleó d’Or amb ‘The Third Murder‘, un drama de judicis i advocats amb el rerefons de la culpabilitat.
Però estem en terreny Kore-eda. Aquest és el director de ‘Still Walking‘ o ‘De tal padre, tal hijo‘. No importa que l’embolcall sigui un drama judicial en què es presta especial atenció a la feina dels lletrats. A ‘The Third Murder‘ les relacions familiars juguen un paper clau. Com a detonants de les accions o perquè es reflecteixi com afecta a les mateixes l’evolució en la investigació del cas criminal. Els personatges de ‘The Third Murder‘ a més d’advocats, jutges o víctimes són també pares o fills.
El nucli del film es centra en la idea que la veritat no es determina als tribunals. De que la veritat no sempre fa acte de presència en un judici. De que el procés judicial pot estipular si algú és o no culpable, pot fixar condemnes o absolucions, però que no sempre ho fa d’acord amb la veritat.
La pel·lícula arrenca amb un assassinat. El que dóna títol a la pel·lícula. Un assassinat en el qual veiem perfectament qui és l’autor. Res d’angles estranys o objectes que ens impedeixin veure-ho. Kore-eda no busca que l’espectador es despisti amb el típic ‘qui és l’assassí’. El que interessa són els mecanismes que utilitzaran els advocats per aconseguir la menor condemna possible al seu defensat. I per a això portarà a l’espectador per un recorregut en què el guió es va traient contínuament asos de la màniga, abusant de petites trampes argumentals a força revelar informació determinant que no tenia per què conèixer amb anterioritat. Un mecanisme senzill, però trampós i artificiós.
A ‘The Third Murder’, Kore-eda abandona el seu característic ús de la llum natural. Busca una fotografia de contrastos entre llum i ombres característica del cinema judicial, amb uns enquadraments i una planificació molt elaborades, especialment en les seqüències que es desenvolupen a la sala de visites de la presó.
Envía una resposta