L’italià Pau Virzì, guanyador de l’Espiga d’Or de Valladolid amb la seva anterior pel·lícula, ‘Locas de alegría’ i del Gran Premi del Jurat de Venècia fa 20 anys amb ‘Ovosodo’, ha presentat a concurs la seva primera pel·lícula nord-americana, ‘The Leisure Seeker ‘, típic producte-fórmula per guanyar premis del públic. El francès Robert Guédiguian ha presentat a la competició l’excessivament teatral ‘La villa’. Fora de concurs, el nord-americà S. Craig Zahler (‘Bone Tomahwak’) ha confirmat el seu domini de la tensió, les atmosferes malaltisses i la utilització de la ultraviolència amb ‘Brawl in Cell Block 99’.
Si el problema no és la pel.lícula. ‘The Leisure Seeker’ de Paolo Virzì compleix amb tot el que pretenia el seu director. I és esperable que també compleixi amb els objectius dels seus productors i obtingui uns excel·lents resultats de taquilla. El cridaner és que a una pel·lícula-fórmula, que es mou sempre per terrenys tan trillats i que no assumeix cap risc creatiu, li hagin fet un lloc en la competició d’un esdeveniment que s’anomena Mostra Internazionale D’Arte Cinematografica. Perquè ‘The Leisure Seeker‘ és sobretot un producte per satisfer a aquest públic madur sobretot femení que omple les sessions de cinema verpertinas a mig món, però és més complicat entendre-ho com a art.
La Leisure Seeker del títol és l’autocaravana de John i Ella, un matrimoni de jubilats que decideixen fer una última escapada i viatjar des de Massachusetts fins a la casa de Hemingway de Key West al llarg de la Old Route One. Pel camí tindran tot un seguit de trobades, d’anècdotes, de dimes i diretes que conformen ‘The Leisure Seeker‘. Tot molt amable, simpàtic i espurnejant, però també superficial.
El principal actiu de la pel·lícula són els seus dos protagonistes: Donald Sutherland, en el paper de John, un professor de literatura apassionat de Hemingway malalt d’un Alzheimer lleu i Helen Mirren, la seva esposa Ella, que lluita contra el càncer. Junts es complementen, ell posa el cos, ella la ment i després de desenes d’anys de vida en comú formen un equip.
El veterà director francès Robert Guédiguian debuta a la competició pel Lleó d’Or amb ‘La villa‘, un drama familiar d’aires massa teatrals, protagonitzat per la seva troupe habitual: Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darrousin, Gérard Meylan, Jacques Boudet, Robinson Stevenin i el reforç d’Anaïs Demoustier.
I com gairebé sempre roda la seva història a Marsella o rodalies. Aquesta vegada a Méjean, una petita cala que es converteix en l’escenari únic en què els seus actors recitaran els seus textos. I és que la sensació que un té quan veu ‘La villa‘ és que la font original de la pel·lícula és una obra de teatre. I no és així. Però fa la impressió que Guédiguian s’esforça des de l’escriptura, fins a la posada en escena i la direcció d’actors de dotar ‘La villa‘ d’una teatralitat que li dóna al film un aire de cinema antiquat i d’una altra època.
‘La villa’ parla de la tornada de 3 germans a la casa familiar quan el seu pare pateix un ictus: Armand (Gérard Meylan) es va quedar cuidant del negoci familiar, Angèle (Ariane Acaride) és una actriu d’èxit que trobarà al seu més entusiasta admirador en el mateix poble i Joseph (Jean-Pierre Darrousin), comunista dels de tota la vida, acaba de rebre una quantiosa indemnització per deixar la seva feina i té una relació sentimental amb una jove amb la meitat de la seva edat (Anaïs Demoustier). Com és d’esperar la reunió dels 3 germans farà que sorgeixin els fantasmes del passat, les velles picabaralles i els retrets de totes les ferides encara obertes. ‘La villa‘ en alguns moments recorda a ‘Las horas del verano‘, però la pel·lícula de Guédiguian en cap moment arriba a les cotes de qualitat cinematogràfica de la d’Assayas.
Però tot i que la pel·lícula parli de la tornada a l’espai que van compartir els seus protagonistes en la seva infància i joventut, es troba a faltar que Guédiguian no faci interactuar més als seus personatges amb aquest espai. Només quan els tres s’embarquen en un joc d’ecos amb el viaducte que domina la cala, resulta visible aquesta relació entre l’espai i els personatges.
A la segona part de ‘La villa‘, la pel·lícula surt de la seva abstracció i d’aquest bucle fratern, amb l’aparició de tres nens refugiats, una nena i dos nens, que actuen com a ressò dels tres protagonistes i que de manera forçada serveixen a Guédiguian com a elements detonants del seu final.
Fa un parell d’anys S. Craig Zahler va cridar l’atenció dels cinèfils amb ‘Bone Tomahawk‘, un western violent amb tocs fantàstics que es va convertir en pel·lícula de culte instantani. En aquesta edició del festival venecià, el director nord-americà ha presentat fora de concurs ‘Brawl in Cell Block 99‘, en què s’aplica aquest tractament violent a una excitant barreja de cinema negre i carcerari.
Per a això es recolza en un Vince Vaughn excel·lent que tira de presència i carisma a la seva interpretació d’un boxejador retirat que després de perdre la seva feina com a mecànic, haurà de guanyar-se el sou fent de camell. Completen el repartiment Jennifer Carpenter, Don Johnson i Udo Kier.
Després d’una primera part de tractament més realista en la qual prevalen els elements de cinema negre, Zahler proposa una mena de videojoc macabre en el qual el protagonista ha d’anar superant diferents nivells recorrent cada vegada a més dosis de violència empès per l’amor per la seva família. Zahler tanca al seu protagonista i a ell mateix en petits espais (tot un contrast amb els espais oberts de ‘Bone Tomahawk‘), en petites cel·les en què tindran lloc les trobades violentes en un crescendo tens i mesurat i en què la ràbia del seu protagonista es va acumulant fins a la gran traca final. El director nord-americà torna a destacar com ja ho va fer a ‘Bone Tomahawk‘ pel seu domini del muntatge i del so en les seqüències més violentes i en els seus pocs miraments a l’hora de mostrar els seus efectes. Abstenir-se esperits impressionables.
Envía una resposta