Sis anys després d’haver inaugurat el festival amb ‘Los idus de marzo’, George Clonney torna a competir pel Lleó d’Or amb la divertida ‘Suburbicon’. ‘Lean on Pete’ d’Andrew Haigh i la israeliana ‘Foxtrot’ entren en algunes travesses de favorits. Fora de concurs, Robert Redford i Jane Fonda van recollir sengles Lleons d’Or honorífics per les seves carreres.
És una combinació explosiva: George Clooney com a director, un guió escrit pel mateix Clooney, els germans Coen i Grant Heslov, i Matt Damon i Julianne Moore per partida doble com a protagonistes amb Oscar Isaac de secundari destacat. El resultat és ‘Suburbicon‘ una divertida comèdia negra ambientada el 1959, en un d’aquells barris suburbials que van proliferar als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial, plens d’habitatges unifamiliars i jardins immaculats. El món d”Eduardo Manostijeras‘ o d”El Show de Truman‘.
La pel·lícula arrenca amb un espot en què ens venen Suburbicon. Amb la presentació d’aquest paradís a la terra en què viuen els Lodge: pare, mare i fill. Un paradís que es veu sacsejat quan es muda a l’altra banda del carrer una família d’afroamericans. Uns fets que podrien semblar trets d’una altra època, però que fa unes setmanes Charlottesville ens va demostrar que segueixen sent plenament actuals.
‘Suburbicon‘ neix de la unió d’un guió dels germans de Coen escrit en els anys 80 amb un projecte en què Clooney i Heslov treballaven sobre els incidents de Levittown, Pennsylvania, el que va passar en un d’aquests paradisos dels suburbis quan en els anys 50 va arribar la primera família afroamericana. I es noten massa aquests dos orígens. Si bé les dues trames funcionen per separat, la trama al ‘Fargo’ de la família Lodge a la qual ningú mira i les protestes en contra de la presència d’una família de color al barri que centra totes les mirades, la seva relació és molt lleu (l’amistat entre els dos xavals) i no afectaria pràcticament en res a cap de les dues que l’altra fos diferent o desaparegués.
Clooney utilitza un estil de posada en escena específic per a cadascuna de les trames: més àgil i juganera per a la trama d’enganys i violència familiars i cada vegada més realista per les protestes en contra de la presència dels afroamericans. I si bé el Clooney director aconsegueix que des d’un punt de vista de posada en escena ‘Suburbicon‘ funcioni de forma coherent com una pel·lícula, és evident que l’acoblament de les dues trames en el guió es queda curt.
Al britànic Andrew Haigh el vam conèixer fa uns pocs anys gràcies a ‘Weekend‘. El 2015 va confirmar el seu talent amb ‘45 años‘, pel·lícula que es va endur dos premis d’interpretació de la Berlinale per Charlotte Rampling i Tom Courtenay. Entretant, va produir, va dirigir i va escriure la sèrie d’HBO ‘Looking‘. I amb ‘Lean on Pete‘ debuta a la competició de la Mostra de Venècia.
En ella adapta la novel·la homònima de Willy Vlautin, en la qual segueix a Charley Thompson (magníficament interpretat per Charlie Plummer), un adolescent de 15 anys a la recerca d’una llar, d’un lloc en el qual arrelar i poder actuar com algú de la seva edat (anar a l’institut, jugar a futbol en un equip …), cosa que amb la temporalitat de la feina del seu pare és difícil d’aconseguir.
Acabat d’arribar a Portland, es trobarà amb el submón de les carreres de cavall de segona i allà coneixerà un entrenador amb pocs escrúpols (Steve Buscemi) que li donarà treball, a una jockey (Chloë Sevigny) i a Lean on Pete, un cavall de carreres amb el qual entaularà una relació especial.
En aquesta ocasió Haigh es trasllada a l’oest dels Estats Units per rodar un western modern singular, aquesta original road-movie a peu, però no perd ni la delicadesa, ni l’estil subtil que caracteritza les seves pel·lícules anteriors. Charley es mourà per ambients sòrdids, coneixerà a persones poc recomanables, però Haigh mai carrega les tintes. Tampoc a l’hora de reflectir la relació d’amistat entre el cavall i el jove. Haigh evita els tan socorreguts moments tendres de complicitat i carantoines entre animal i humà. La seva mirada sembla distant, però és sensible, honesta i respectuosa. Fuig del sensacionalisme o el sentimentalisme. El seu és emoció profunda i sincera.
Destaca a ‘Lean on Pete‘ la interpretació del seu actor protagonista, Charlie Plummer (que interpretava el fill adoptat de Steve Buscemi a ‘Boardwalk Empire‘) que és capaç de dotar al seu personatge de tota la vulnerabilitat i determinació que demanda i es converteix des ja en el favorit per al premi Marcello Mastroianni al millor actor jove de la Mostra.
El polifacètic artista xinès Ai Wei Wei ha presentat també a concurs ‘Human Flow‘ , un documental en el qual recorre 40 camps de refugiats de més de 20 països diferents recollint els testimonis dels seus habitants i mostrant les condicions de vida dels mateixos.
A Ai Wei Wei li perd la seva ambició. Intenta fer la pel·lícula definitiva sobre el problema dels refugiats, però li falta la sensibilitat adequada per tractar un tema com aquest i li sobra ego per saber quan la seva presència a la pantalla juga en contra de la seva pel·lícula. Perquè estaria justificat que ho fes en la seva funció d’entrevistador en les nombroses entrevistes de la pel·lícula, però el veiem fent-selfies, intercanviant el passaport amb un dels refugiats o fent qualsevol de les ocurrències que en el moment de la gravació se li ocorregués.
El resultat és un documental amb imatges espectaculars (tot i que amb tendència a abusar de les preses aèries), superficial (el seu discurs arriba al fet que els refugiats també són persones com nosaltres i poc més) i didàctic (cada vegada que apareix un nou camp de refugiats en la pel·lícula uns textos a la pantalla els contextualitzen) a major glòria personal de què acaba sent el seu veritable protagonista: Ai Wei Wei. ‘Human Flow‘ sembla una pel·lícula sobre Ai Wei Wei fent un documental sobre els refugiats.
Un altre director que sembla entestat a fer notar la seva presència a la pel·lícula, si bé no mostrant-se en pantalla, però sí per les seves decisions de posada en escena és l’israelià Samuel Maoz. Després de guanyar el Lleó d’Or el 2009 amb la seva òpera prima, ‘Lebanon‘, torna a competir pel premi màxim del festival venecià amb el seu següent pel·lícula: ‘Foxtrot‘.
El nucli de ‘Foxtrot‘ és la relació entre un pare i un fill i la forma en què, tot i els quilòmetres de distància que els separen, les accions d’un afecten a l’altre i viceversa. El pare és un arquitecte d’èxit, fill d’una supervivent de l’Holocaust. El fill és un soldat destacat en un lloc de control al mig del no-res.
‘Foxtrot‘ s’estructura en tres actes clarament definits. El primer arrenca amb l’arribada al domicili familiar a Tel Aviv d’uns militars israelians anunciant la mort del fill. Davant la impossibilitat de trobar consol en el seu entorn, de gestionar el seu propi sentit de culpa i obligat a bregar amb el fred protocol militar per a aquest tipus de desgràcies, la seva única resposta sembla ser el tancar-se en si mateix. Tot i la gravetat del que explica, Maoz opta per una mirada distant, basada en una planificació molt elaborada, en la qual prevalen el que és visual i els ‘enquadraments perfectes’ que desvien el focus d’atenció de la pròpia història cap a la artificiositat de seus excessos autorals.
Aquest estil visual, en el qual preval la distància i cert cinisme, resulta més adequat en el segon acte, en què Maoz se centra en el fill i en la seva tasca com a vigilant en un lloc de control al mig del no-res, donant lloc a divertits gags visuals que subratllen l’absurd de la situació.
Però és en la tercera part, a la catarsi, en què Maoz se la juga i els seus senyals autorals resulten més evidents i excessives, desarmant en part la gravetat i la profunditat del conflicte plantejat. Maoz sembla més obstinat que ‘Foxtrot’ sigui bonica i sofisticada que en què sigui emocionant i reveladora.
Amb l’excusa de promocionar l’estrena a Netflix del telefilm ‘Our Souls At Night (Nosaltres a la nit)‘, en la qual l’indi Ritesh Batra adapta la novel·la de Kent Haruf, Robert Redford i Jane Fonda s’han acostat a Venècia per rebre sengles Lleons d’Or honorífics a la seva carrera.
L’arrencada de ‘Nosaltres a la nit‘ recorda al revers afectuós i portat a la tercera edat d’una altra pel·lícula de Robert Redford: aquella ‘Una proposició indecent’ en què un multimilionari oferia un milió de dòlars a una parella per anar a dormir amb la dona. En aquesta, és el personatge de Jane Fonda el que fa una proposta molt decent a Robert Redford, tots dos vidus: passar les nits junts a canvi de companyia i la solució als seus problemes d’insomni. A partir d’aquí se succeiran una sèrie de petits conflictes, d’acords i desacords tractats sempre de forma amable i complaent en una pel·lícula tan petita en el cinematogràfic, com indiscutibles els mèrits de les dues estrelles per rebre els seus respectius Lleons d’Or.
Envía una resposta