Se l’esperava per Cannes de 2016. Però no va poder ser. Se l’esperava per Cannes 2017, però tampoc. I al final l’estrena mundial de ‘Zama’, la nova pel·lícula de l’argentina Lucrecia Martel, la directora de ‘La Ciénaga’, ‘La niña santa’ y ‘La mujer rubia’ ha estat a la secció fora de concurs de la Mostra de Venècia. La secció a concurs comença amb bon peu gràcies a Paul Schrader amb ‘First Reformed’ i Guillermo del Toro amb ‘The Shape of Water (La forma de l’aigua)’

Zama

En ‘Zama’, protagonitzada per Daniel Giménez Cacho, Lola Dueñas i Matheus Nachtergaele, Lucrecia Martel adapta la novel·la d’Antonio di Benedetto del mateix títol. En ella s’explica l’alienant espera d’un alt oficial de la Corona Espanyola d’un trasllat des del seu lloc aïllat al mig de les colònies a una destinació més desitjable a finals del segle XVIII.

‘Zama’, almenys en la seva primera hora i mitja, és la descripció de l’espera angoixant d’aquesta carta que ha de permetre al seu protagonista escapar del seu present. Perquè a Martel no sembla interessar-li tant la crònica dels fets. La seva intenció és transmetre a l’espectador el tedi, la desesperança, l’angoixa, la decadència personal i fins a la paranoia que genera a Don Diego de Zama aquesta espera. No importa el temps que passi, perquè per Zama tot sembla seguir igual. ‘Zama’ no busca fluir, sinó atrapar.

Per a això la directora argentina recorre contínuament a les repeticions. D’una banda, repeticions de situacions amb mínimes variacions, com ara les converses amb els governadors i l’efecte de paranoia que generen en el seu protagonista (tots passen, menys Zama que roman) o les kafkianes voltes i revoltes al voltant d’un informe, un llibre o el que calgui. De l’altra, les repeticions de parts de diàlegs, sons i imatges, les voltes enrere d’uns pocs segons que transmeten l’allunyament progressiu de Zama de la realitat que l’envolta, el tancament en el seu món particular i la seva pròpia degeneració personal. O com en aquests plans que a l’estil dels quadres característics de l’època a major glòria del personatge representen a un Diego de Zama amb cada vegada menys port i distinció.

No obstant això, en la part final ‘Zama’ canvia completament registre d’acord amb el canvi d’actitud de Don Diego de Zama. El paisatge passa a ser idealment bell, més una postal que un retrat realista, i ‘Zama’ pren aires de pel·lícula d’acció que Martel resol amb sorprenent perícia.

Vista ‘Zama’ la polèmica està servida. Per què no la van voler a Cannes? ¿I a Locarno? O a Sant Sebastià? Per què no concursa a Venècia? El que està clar és que donada l’expectació preexistent per la pel·lícula i la radicalitat i personalitat de la proposta, ‘Zama’ mereix ser tractada amb encert i una presentació fora de concurs, a la qual sobretot assistirem els veritablement interessats en l’obra de Martel, sembla adequada.

First Reformed

Schrader i Del Toro pel Lleó d’Or

Amb ‘First Reformed’ torna el millor Paul Schrader en molt temps. La pel·lícula protagonitzada per Ethan Hawke i Amanda Seyfried és la seva millor obra des d”Aflicción’. En ella, un antic capellà militar, marcat per la culpabilitat per la mort del seu fill en la guerra i que exerceix de rector en una petita església rural dels Estats Units, veu com la seva vida es capgira quan ha d’ajudar a una jove embarassada i al seu marit, un ecologista radical.

A través d’un estil auster i contingut en l’abunden els plans fixos, espais minimalistes i una paleta de colors en la qual predominen els grisos i els tons apagats, Schrader planteja la seva pel·lícula més directament espiritual i en la qual la fe i la religió es converteixen en el nucli de la mateixa.

Hi ha un moment a ‘First Reformed’ en què l’ecologista radical qüestiona el protagonista si Déu ens perdonarà pel que li estem fent a la terra. Aquest serà el detonant d’una combinació explosiva entre religió, ecologia, capitalisme i paternitat. L’eterna relació de l’església amb els poderosos i els diners a la qual se li afegeix la nostra responsabilitat amb les persones i el món que ens envolten.

Després d’una primera part més reflexiva en la que a poc a poc Schrader va acumulant tensió i pressió en el seu protagonista, tota la seva segona meitat es converteix en un tens compte enrere tan senzill, com efectiu.

'The Shape of Water (La forma de l'aigua)'

També ha agradat al Lido ‘ The Shape of Water’ (La forma de l’aigua) de Guillermo del Toro protagonitzada per una esplèndida Sally Hawkins i acompanyada per Michael Shannon, Richard Jenkins, Octavia Spencer i Doug Jones en el paper del monstre.

‘La forma de l’aigua’ és un conte amb monstre ple de sensibilitat i humanitat ambientat en plena guerra freda. Una història d’amor senzilla i directa, gairebé naïf, entre una dona muda que es dedica a netejar unes instal·lacions d’alta seguretat del govern nord-americà i una criatura capturada en les profunditats de l’Amazones amb la que experimenten en les mateixes.

A més de les referències clares a ‘La dona i el monstre’ de Jack Arnold, Del Toro homenatja els clàssics de sèrie B: als musicals dels anys 30 (amb sorpresa inclosa), els clàssics de terror de la Universal o els thrillers sobre la guerra freda d’uns anys més tard. Però la pel·lícula no es ressent pels seus canvis de gènere i de registre perquè al món imaginat per Del Toro i el seu equip tot això sembla possible. A ‘La forma de l’aigua’ hi ha aventures, hi ha romanç, hi ha bons molt bons i dolents molt dolents i hi ha fins números musicals, però tot flueix de forma tan harmoniosa com la càmera sempre en moviment que ho capta.

The insult

La tercera pel·lícula presentada a concurs en el dia ha estat ‘The insult’ del libanès Ziad Doueiri, que amb ‘El atentado’ es va emportar una Menció Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià 2012.

A ‘The insult’ el que comença com un petit incident entre un cristià libanès i un refugiat palestí, es converteix en un drama judicial convencional en el qual, com gairebé sempre, els més malvats són els advocats i la seva habilitat per treure asos de la màniga i finalment acaba generant un circ mediàtic considerable i l’enfrontament entre les dues comunitats.

Tot i estar rodada amb molt bon pols i amb una ostentació de mitjans considerable, a ‘The insult’ li pesa massa que el guió en moltes ocasions es deixa portar més per les motivacions dels seus guionistes que les dels propis personatges. Saben on volen arribar, però se’ls va de les mans el com.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies