En aquesta edició del festival venecià, la cobdiciada distinció de pel·lícula inaugural, la mateixa que en anys anteriors va recaure en ‘Gravity’, ‘Birdman’ o ‘La la Land’, li ha correspost a ‘Downsizing’ del nordamericà Alexander Payne. El director de ‘Entre copas’ i ‘Los descendientes’ s’estrena en la competició veneciana amb aquesta sàtira social de ciència ficció protagonitzada per Matt Damon, Kristen Wiig, Christoph Waltz i Hong Chau.

DOWNSIZING

Downsizing’ narra l’aventura de Paul Safranek (Matt Damon), un nord-americà mig a qui se li va escapar el somni americà i la lluita del qual es centra en poder arribar amb prou feines a final de mes, que creu trobar la solució als seus problemes en un revolucionari experiment: uns científics noruecs han trobat la forma de reduir els humans a la dècima part de la seva mida com a via per resoldre la superpoblació, el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos del planeta. A menor mida, menor necessitat de recursos. I en el cas dels Safranek, interessos ecològics a banda, sobretot la fi dels seus problemes econòmics.

Partint d’aquesta original premissa, Payne construeix una sàtira social de brillant arrancada i una primera hora de pel·lícula més que notable. Presenta les motivacions dels personatges, la introducció d’aquest nou mini món, la crítica a l’american way of life i el debat entre ecologia i vella economia de forma àgil i suggeridora. Però a mida que avança el film, segueix obrint fronts i nous temes, el que provoca que en la seva segona meitat s’acabi diluint i es quedi a la superfície dels seus plantejaments. Hi apareixen la cobdícia humana (representada en el personatge de Christoph Waltz, novament en el paper d’un pillastre simpàtic, convertit ja quasi en una caricatura del seu personatge arquetípic), les diferències de classe, l’americanització dels models de vida tradicionals, la dicotomia entre el bé general i l’ajuda a l’entorn més proper, i fins i tot una trama romàntica. Però s’hi troba a faltar que no hi hagi una profundització major en els plantejaments. Tot s’apunta, es subratlla, però no es porta més enllà, i la seva crítics s’estova, es torna obvia i ‘Downsizing’ perd força.

The Deserted

El taiwanès Tsai Ming-Liang presenta en aquesta edició de la Mostra ‘The Deserted’, la seva primera producció en la que utilitza la realitat virtual i que competeix en un concurs específic per produccions que utilitzen aquest tipus de tecnologia que debuta en aquesta edició.

A pesar dels nous recursos que la realitat virtual posa a les seves mans, ‘The Deserted’ és clarament reconeguda com una pel·lícula de Tsai Ming-Liang. El director fa seves les possibilitats de la nova tècnica i les aprofita per afegir un nivell adicional al seu cinema. És la historia d’un solitari, d’un malalt que busca recuperar-se en un edifici abandonat envaït per la humitat i la natura que el rodeja, en la companyia d’uns fantasmes amb els que és incapaç de comunicar-se. ‘The Deserted’, com moltes altres pel·lícules de Tsai Ming-liang, és sobretot una pel·lícula més per ser sentida, que per ser explicada. I gracies a la realitat virtual l’espectador és introduït al mig de la seva atmosfera desoladora i angoixant. L’espectador és virtualment tancat amb els protagonistes en aquest edifici abandonat. Però a la vegada serà lliure de mirar on vulgui. De buscar l’enquadrament més convenient en cada moment. I ja s’encarregarà Tsai Ming-liang d’intentar dirigir-lo amb un ús hàbil del so i dels moviments dins del pla. Però el que és segur, és que ‘The Deserted’ és una pel·lícula de Tsai Ming-liang, però de la que cada espectador veurà una versió diferent.

Nico, 1988

La pel·lícula encarregada d’inaugurar la secció Orizzonti ha estat ‘Nico, 1988’ de la directora italiana Susanna Nicchiarelli. La Nico de la pel·lícula és Christa Päffgen, la musa de Warhol, la cantant de la Velvet Underground, que passats els anys d’esplendor, intentava construir una carrera en solitari. ‘Nico, 1988’ és la historia de les seves últimes gires, de les relacions entre els components de la seva banda i de la seva lluita per recuperar la relació amb el seu fill.

Nico, 1988’ presenta la decadència de la seva protagonista, una cantant intentant reconstruir una nova vida professional a base de gires per locals de mala mort i entrevistes amb periodistes més interessats en el seu gloriós passat i una nova vida personal, intentant recupera el seu fill.

Si el plantejament no resulta massa original, tampoc ho és el resultat, tot i alguns moments ben resolts en l’aspecte visual. Les situacions que planteja Nicchiarelli a la pel·lícula podrien ser intercanviables amb les de qualsevol altre artista en hores baixes. Les seves subtrames, en especial les que presenten la relació entre els membres de la banda, les hem vist desenes de vegades i aporten poc al nucli de la pel·lícula. I tampoc l’acompanya el seu repartiment, començant per la seva protagonista, la danesa Trine Dyrholm, que a més d’interpretar al personatge, canta les seves cançons, però que no aconsegueix transmetre el pes de la vida passada i la situació de crisi de la cantant.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies