Spider-Man: Homecoming
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

La seva aparició a “Capità Amèrica: Civil War” el va convertir en una de les estrelles del xou. Pocs minuts de metratge però tan encertats que l’esperança tornava als seguidors del personatge, després del fiasco que va suposar la versió d’Andrew Garfield. “Spiderman: Homecoming”, producció de Sony amb enormes dosis del toc Marvel, és una pel·lícula correcta que alhora se sent buida i sense ànima, com si el pilot automàtic amb el qual comencen a fer-se les produccions Marvel comencés a tocar sostre.

A “Spiderman: Homecoming” no hi ha història d’origen, no hi ha oncle Ben ni picada d’aranya ni primers passos amb els poders. Peter Parker és un Spiderman inexpert però que ja ha viscut algunes aventures i ha interactuat amb els Vengadores. És un noi ansiós, insegur i amb un excés de ganes, i tot això es reflecteix en la seva personalitat com a heroi. Les seves ànsies per fer el bé el portaran a creuar-se en el camí de Adrian Toomes (El Voltor), un criminal que construeix armes a partir de tecnologia extraterrestre i que utilitza unes enormes ales mecàniques.

“Spiderman: Homecoming” ens acosta a un episodi més en la vida del personatge, i així se sent un en acabar la pel·lícula, com si hagués llegit l’enèsim còmic mensual protagonitzat per Parker, sense que hi hagi res massa èpic que cridi l’atenció. Sí, el Peter Parker / Spiderman de Holland està molt encertat, molt proper a les versions del comic (sobretot a la versió Ultimate) i el Voltor / Toomes de Keaton és possiblement un dels millors dolents que s’ha tret Marvel de la màniga (i això tampoc és a dir molt, perquè els dolents són el punt més fluix de les pel·lícules de superherois). Però la resta acompanya a mig fer: Laura Harrier no interessa massa com Liz Allan, Zendaya aporta poc malgrat la sorpresa quan ens assabentem de qui es tracta, ni Tony Revolori resulta mínimament interessant com a Flash. La pel·lícula està ben orientada en la seva intenció de convertir la història de Parker en una història d’institut ochentera però naufraga en fer-ho perquè les interaccions són superficials. Se salva Batalon com Ned, l’amic friki de Parker, que beu com la resta de personatges més del Spiderman Ultimate que del Spiderman de tota la vida, elecció intel·ligent quan vols dirigir la pel·lícula al públic més jove o adolescent.

I què dir de la inclusió contínua de l’univers Iron Man? Doncs que inevitablement és un llast. La pel·lícula hauria de ser de Spiderman, no del que Spiderman pugues fer o no gràcies a Stark, ni del que Spiderman és o no és gràcies a la seva inclusió en els Vengadores. I encara que el film vol parlar d’això no ho aconsegueix perquè presta massa atenció als acudits, a les trucades al telèfon de Stark, als mil gadgets que té el vestit. Només en la mitja hora final, quan tenim a Peter Parker lluitant contra el Voltor, salvant la ciutat, tot voluntat i esforç, veiem reflectit en la pantalla el que és Spiderman i el que hauria de ser sempre, amb independència de tot el que li envolta.

“Spiderman: Homecoming” no és una pel·lícula dolenta, de cap manera. Anireu a veure-la i probablement no entendreu què és el que em molesta d’ella, perquè és divertida, es passa una bona estona i acaba com comença, sense fer soroll. I això és el que em molesta d’ella, que als tres minuts m’he oblidat del que passava, als tres minuts ja no sabia si havia vist una pel·lícula de Spiderman o de Iron Man o dels Vengadores, als tres minuts aquest “Homecoming” em sabia una mica a comiat.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies