Sí. Als cinquanta la vida comença a donar vertigen.Traiem el cap a una realitat efímera de la qual no érem conscients i adaptar-se a aquesta nova etapa és un art que s’ha d’aprendre. Requereix d’un bon entrenament perquè et pren per sorpresa, t’envolta de solitud i et converteix subtilment en invisible per a una societat on la joventut segueix sent un dels valors més cotitzats.Sorgeix la necessitat de fer el que no s’ha fet, de sentir el que no s’ha sentit, de viure el que ens resta sense perdre temps i moltes vegades, amb la inquietud implícita de no haver trobat a qui t’acompanyi en aquest trànsit.
“50 primaveras” ens presenta una aproximació panoràmica cap a tot aquest procés a través d’Aurora, una dona que arriba a una fase de la seva vida a la que necessita sentir-se viva i l’acceptació passa per un ventall de plantejaments sobre la seva pròpia precarietat professional, existencial i sentimental.
Sense dogmatismes, Blandine Lenoir dirigeix un model de comèdia clàssica d’estructura simple la consistència de la qual s’aconsegueix proposant una galeria de personatges plens de tendresa i energia. Ja en el seu primer llargmetratge (Zouzou, 2014), la cineasta francesa ens concedia una mirada cordial sobre el gènere femení i la solidaritat intergeneracional. Ara, amb aquest segon lliurament, el que semblava que anava a ser un al·legat feminista ple de clixés i amb un discurs de Françoise Héritier de fons, es torna tanmateix lleuger per mostrar-nos amb fluïdesa i quotidianitat aquest camí de descobriment que permet a la protagonista abordar amb valentia la maduresa.
El gran al·licient de la pel·lícula és una fantàstica Agnès Jaoui donant vida a un personatge senzill que captiva l’espectador omplint la pantalla d’espontaneïtat, frescor i sensibilitat. No es tracta d’una pel·lícula vistosa, però el ritme és constant i entretingut, hàbilment escrita i ben interpretada. Blandine Lenoir sedueix per la simplicitat del seu muntatge en to voluntàriament discret. Tot un catàleg de situacions una mica encasellades on si hi ha alguna cosa de negatiu és la sistematització d’un optimisme una mica forçat al llarg de tota la projecció. La resta no deixa sorpreses, amb l’excepció d’alguna escena sostinguda únicament amb gestos que se’ns rebel·la desbordant de bellesa.
Amb una estètica molt francesa, “50 primaveras” es converteix en una història sobre evidències i fragilitats que ofereix un retrat oportú sobre l’inici de la maduresa, una època tremendament complexa de la vida que ens enfronta de cop a un procés de decadència física i motivacional, però a la qual s’arriba amb l’avantatge de tenir més experiència, més llibertat i menys prejudicis. Amb ella, Blandine Lenoir signa una obra generacional de gran qualitat que es mou entre la comèdia i el tall dramàtic, oferint-nos una reflexió romàntica i optimista sobre la por a envellir i essencialment, sobre la por a fer-ho sol. Tota una oda a la supervivència vital que col·loca en primer pla el tema de la coherència entre la realitat i la forma de redescobrir. I ho fa triant a més contrapunts musicals molt encertats que acompanyen la protagonista en aquest camí d’emocions al ritme de la gran Nina Simone, qui amb el seu “Ain’t got no, I got life” ens anima a prendre consciència que quan tot es va deixant enrere… encara ens queda la vida.
Envía una resposta