Dunkerque
9Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
9.0

“Dunkerque” se centra en l’evacuació de la ciutat francesa de Dunkirk durant la Segona Guerra Mundial quan un grup de soldat aliats estan rodejats per l’exèrcit alemany. 330.000 soldats britànics, francesos i belgues van haver d’abandonar la zona en tot tipus d’embarcacions civils cap a Gran Bretanya enmig d’una batalla èpica. Una derrota que va salvar vides i que, ara, Christopher Nolan converteix en un trencaclosques intens i impactant.

Quan et diuen Christopher Nolan pots caure de genolls per adorar-lo o començar a criticar el que, uns quants, consideren pedanteria intel·lectual. Sigui com sigui no deixa indiferent. Un director per a qui el que s’explica no és el més important, ho és com s’explica. I pot tenir un munt de virtuts i defectes però és un geni al jugar amb la narrativa del relat. Això, no ho pot negar ningú.

Si hagués de posar un titular o una frase destacada a la meva crítica seria que: Nolan ha reinventat el cinema bèl·lic i l’ha convertit en un thriller trepidant i ple de suspens. Si voleu la característica més imperant de “Dunkerque” és la seva intensitat. Tothom s’estranya que Nolan hagi fet una pel·lícula que no arriba a les dues hores. Un cop es veu, s’entén perquè… Com a espectador és impossible aguantar massa estona més amb la tensió que es viu mentre veu la pel·lícula.

Dunkirk Christopher Nolan

Nolan situa a l’espectador en un batalla que es disputa per terra (soldats), mar (civils) i aire (pilots). I converteix un espai ampli com una platja en un lloc claustrofòbic d’on escapar com sigui. Un enemic assetja, un enemic que quasi no es veu però que colpeja un cop un altre, són alemanys però en realitat és la mort que vigila des de qualsevol cantonada. I Nolan trenca la narrativa del relat, i juga amb el temps, l’espai i amb el punt de vista. I tot es veu des de moltes bandes, des de molts ulls i perspectives i l’espectador s’acaba convertint en cada un dels soldats que miren de salvar la vida. I la música de Hans Zimmer magnífica cada moment, cada sensació. Remarca el patiment, l’asfixia, el nervi i l’èpica. En un film pràcticament mut, amb molt pocs diàlegs, la música i el disseny de so parla pels protagonistes. I al final tot encaixa com un trencaclosques perfecte que només un narrador com Nolan pot ajustar. Que t’agradi més o menys els missatges que se’n poden treure, ja és un altre tema.

Al servei d’aquest narrador rostres coneguts com Cillian Murphy, Mark Rylance, Tom Hardy, o Kenneth Branagh que es combinen amb altres no tan habituals però que capten l’atenció com els primers. I el tot és un espectacle visual que deixa a l’espectador clavat al seient, tens fins al final. Una experiència sensorial que s’ha de veure en pantalla gran, amb bon so i si pot ser en 70mm, tal i com va ser concebuda, millor.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies