“La guerra del planeta de los simios” és el tercer capítol de la franquícia aclamada per la crítica i acceptada de bon grat pels fans del clàssic de 1968. De la mà de Matt Reeves arriba la batalla final entre humans i simis en un blockbuster de qualitat que permet conjugar les crispetes (sense fer massa soroll, si us plau) amb l’emotivitat d’un gran personatge, Caesar.
Caesar i els seus simis es veuen obligats a entrar en un conflicte amb un exèrcit d’humans dirigits per un Coronel despietat. Després de patir una pèrdua inimaginable de vides, Caesar cedirà als seus instints més foscos i començarà la seva pròpia creuada per venjar a la seva espècie. Quan finalment el viatge els enfronti cara a cara, Caesar i el Coronel començaran una batalla èpica que determinarà el destí de les dues espècies i el futur del planeta.
Els fans de certes pel·lícules ens esgarrifem quan sentim paraules com remake, precuela o reinici. Ens estirem els cabells quan ens toquen clàssics de la nostra vida, molts cops, espatllant-nos records que fins llavors eren perfectes. Però amb la nova generació simis intel·ligents vam quedar tranquils amb la primera, vam continuar plàcids amb la segona i, ben segur, quedareu satisfets amb la tercera. El personatge Caesar, dotat de personalitat gràcies a la fabulosa interpretació de Serkis que no entenem perquè no ha rebut cap premi, omple la pantalla. Un simi que mostra, amb una simple mirada, tots els sentiments que, de vegades, sembla que haguem perdut els humans. I com s’aprofita Matt Reeves…De vegades dona la sensació que no hi ha res més que aquells ulls més humans que els humans.
“La guerra del planeta de los simios” és un enllaç perfecte amb el clàssic que protagonitzava Heston. Tot de petits detalls remeten a aquella producció. És també la fi d’un viatge per a simis i per als humans. Un desenllaç bèl·lic, un drama amb aire de western, amb traces d’”Apocalypse now” que se reflexen en les ulleres de Woody Harrelson. Un film que sap jugar amb la nostàlgia, el sentiment i l’emoció, amb els efectes digitals al seu servei que s’oblida que hi són, que sap captivar-nos amb la música de Michael Giacchino i conduir-nos amb acció i reflexió fins al tancament.
Podria ser perfecta, sí. No ho és del tot. No crec que superi “El amanecer del planeta de los simios” molt més rodona en tot, però hi està a fregar. A “La guerra del planeta de los simios”, per exemple, hi ha un excés d’excentricitat forçada en el personatge de Woody Harrelson que un oblida, és cert, en la batalla dialèctica entre el Coronel i Caesar. També hi ha algun “Deus ex machina”, un d’aquells moments en que es resol una situació com per intervenció divina i que als maniàtics de la narrativa ben enllaçada ens arrenca una ganyota de dolor. Però sabeu? Tot es perdona quan els veus a cavall per la platja, o Maurice (Karin Konoval) mira a la nena (Amiah Miller) que adopten els simis, o apareix en escena l’excèntric Bad Ape (Steve Zahn) vestit, per fi, com un humà, o Caesar torna a mirar a càmera amb ulls cansats i plens de sentiment. I el punt final, aquell que et deixa assegut a la butaca ple d’emoció, aquest no us el puc explicar. L’heu de veure, simplement.
Envía una resposta