El 9 de setembre de 1999 vaig tenir la sort de viure un dels millors moments de la meva vida. Caminava Broadway avall cap al downtown novaiorquès quan, tot d’un plegat, vaig topar-me amb un escenari, carrers tallats i una bona pila de gent que hi confluïa de totes bandes. El venedor de rodets de fotos (aleshores encara fèiem fotos amb pel·lícula de sals de plata) va dir-me que tota aquella moguda era perquè un cop l’any tots els teatres de Broadway surten al carrer i tenia la sort de viure aquell dia. Vaig gaudir del regal amb delit i, en finalitzar l’espectacle, va anar a parar a la prestatgeria dels records inesborrables que t’acompanyen sempre. I com una fragància que fa temps que no ensumes, la nit d’aquest 8 de juliol m’ha portat de nou la flaire musical d’aquella tarda d’estiu.

Quatre dives de Broadway i del West End londinenc havien aterrat a Barcelona per cantar juntes per primer cop: Victoria Hamilton-Barritt (West Side Story, In The Heights), Madalena Alberto (Evita, Los Miserables), Rachel Tucker (Wicked, We Will Rock You) i Marisha Wallace (Dreamgirls, Aladdin). “És un concert inèdit, no s’ha fet mai”, professava el director del Festival Jardins de Pedralbes, Martín Pérez.

Sota la batuta de Miquel Tejada i la llum d’una lluna gairebé plena, la “lliçó d’intel·ligència i respecte” que havia anunciat Pérez es desplegava amb el lirisme de Madalena Alberto en el paper d’Evita d’Andrew Lloyd Webber. La potència vocal va arribar al tercer tema quan, des del pati de cadires de plàstic, Marisha Wallace es descobria com la Funny Girl que sap que mai no plourà sobre la seva desfilada. Amb el tema Shadowland d’El rei lleó va acabar de ficar-se, només començar, el públic a la butxaca. Victoria Hamilton-Barritt va irrompre com la Mimi de Rent, per delectar-nos tot seguit amb una versió molt particular del Summertime que George Gershwin va compondre per a Porgy and Bess. La irlandesa Rachel Tucker també va entrar amb força en l’encontre de dives. No li va faltar l’entusiasme de Freddy Mercury per brindar-nos un fragment del musical We will rock you però de veu, sí. La gola li va jugar una mala passada i no va poder acabar el concert com ella hauria volgut. Amb les mans al coll i posat de disculpa, va refilar “I am sick, I am so sorry” i el públic dempeus va agrair que ho hagués donat tot a l’escenari.

West End Divas

Fins aquí, ningú no dubta que és un espectacle de nota, però no d’excel·lent ni molt menys de Matrícula. A diferència de la Nit de Musicals, que any rere any omple el Teatre Grec de Barcelona, ningú no va esforçar-se a establir cap nexe narratiu entre cançons. El concert semblava més aviat un aparador de lluïment de cadascuna de les dives, un combat de potència de veu amb escassos números corals per poder gaudir de veus embastades i la polifonia tan característica dels musicals. Tampoc l’acústica no feia cap favor al conjunt de l’espectacle, amb els decibels pels núvols i un so massa sovint saturat que resultava molest.

Potser aquell no era el lloc ni el festival per quatre veus de tal magnitud, potser el recolliment i la càlida fusta d’un Auditori o d’un Liceu els hauria fet més justícia.  Hi haurà més ocasions per gaudir-ne i potser no es dirà que ha estat la primera vegada, però sí que ha estat millor.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies