Estiu 1993
8Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

No és un nus a l’estómac. No és un drama infestat d’emocions a esclatar. No és un riure irrefrenable, ni tan sols mig present. No frega la transcendència ni el final de moc caigut. És una obra parida de la remor interna de Carla Simón, amb tota la ràbia i ingenuïtat que destil·la la infantesa. Una mossegada narrativa que pensa menjar-se els precursors del “falta acció en aquesta escena, poseu-me explosions i policies”.

És el debut de la directora catalana al llargmetratge. També és la seva pròpia història. I ve a explicar amb la càmera viva i la lluminositat per bandera una quotidianitat tan bella com punyetera: L’estiu després que se li morissin els pares. Amb els tiets fent de pares adoptius (Bruna Cusí i David Verdaguer), el trajecte intern de la Frida (Laia Artigas) resulta de suficient interès com per esgrimir cada argument del guió amb la calma i timing precís que necessita cada pla. És difícil teoritzar la bellesa, però en aquest cas ens estarem de buscar la fórmula àuria. No hi ha nombres pi’s que valguin. El primogènit de la Carla Simón li ha sortit herculi.

Tot i ser familiar, no és per a la família. La intel·ligència del guió no seduirà els àvids de visualisme fàcil i paraules grolleres. Ara bé, en el moment en que et pot semblar una simple VHS d’autofilm casolà, se’t trenca en alguna o altra petita tensió. I les acumula una a una. I en imatges de potencial pòster hipster extasiador -fotografia a càrrec de Santiago Racaj.

Estiu 1993

Ni tan sols semblar importar la creixent cotització del senyor Verdaguer (No culpes al karma…, La embajada), que sap mesurar la seva aportació. La pel·lícula no apuja el grau de supèrbia en cap moment. El repartiment és estel·lar. I les nenes, Paula Robles i Laia Artigas, són planetes. Actrius novells que llueixen amb la gràcia innata de qui la té davant les llargues hores de rodatge i improvisació.

Resumint, té coses. Té el color d’Un amor de verano (2016). L’olor a núvol de sorra. El soroll de les paraules brutes que tots sentim de conversa a conversa. Té tota la realitat i té moviment. És el més humà que s’ha fet a Espanya en molt de temps.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies