Ahir Barcelona va viure l’estrena de la nova tanda de representacions de “Serlo o no, para acabar con la cuestion judia”, un text ideat per Jean-Claude Grumberg i traduit per Mauro Armiño que dirigeix Josep Maria Flotats, qui ja porta més d’una dècada familiaritzat amb l’obra.
“Serlo o no” ens trasllada al replà d’escala d’un bloc de pisos de París. Allà coincideixen, ocasionalment al principi i buscadament més tard, dos veïns (Josep Maria Flotats i Arnau Puig). La seva relació canvia el dia que el més jove li pregunta directament a l’altre sense embuts: “És vostè jueu?” Des d’aquell moment, les seves converses començaran a girar entorn de les creences i conviccions de cadascun, en un seguit de divertides exposicions que sobre la base de les vicisituds del judaisme exposen un seguit de temes que van des de la definició personal, l’elecció de la pròpia religió i la seva pràctica, els circuits d’informació, l’ètica, la moral, el judici dels altres, els conflictes territorials a la zona de Israel i Palestins o el nazisme.
Despullat de qualsevol artifici escènic, l’escenari que només conté una barana d’escala, un banquet i les taules de fusta del replà, trasllada tota la importancia de l’obra a les paraules. I les paraules prenen la forma de diàlegs mordaços i irònics, entre la socarroneria del jueu i la motivada ignorancia del seu veï (instruit per una esposa que no arribem a veure, que a la vegada s’informa a través de l’eina que tot ho sap: Internet).
Així, a base de diàlegs i res més, avança lleugera aquesta continua construcció i deconstrucció de tòpics ja siguin sobre els jueus o sobre el bobalicó home comú que dóna forma a la seva fràgil personalitat a través de la influencia dels altres.
Estructurada en deu fragments separats per un fos a negre amenitzat amb música d’acordió, l’obra trascorre de forma molt àgil i sense pausa entremig. Però de sobte per l’útim acte es reserva un monòleg a càrrec de Josep Maria Flotats encarnant a l’autor de l’obra, que saltant-se la separació amb el públic assegut a l’escaleta arran d’escenari, exposa el fragment més emotiu i distanciat del to del vist fins aleshores, tot i que li aporta context.
És aleshores quan el veterà actor ofereix una classe magistral en 15 minuts sobre com convertir el cos i la veu en sentiment, mutant en alter ego de Jean-Claude Grumberg per exposar una història real que enmudeix la platea i posa el mirall davant l’exposat fins aleshores. Comèdia i drama completen així un cercle que permet mirar des de diferents perspectives.
Entremig de la funció d’estrena de “Serlo o no” i davant les repetides referències al terme, una noia molt jove asseguda darrera meu li preguntava a la seva amiga “Però això de l’holocaust que és?” Així que a part de la vigència de molts dels temes als que es pot aplicar l’obra, sembla que el seu text central conté també la necessitat de seguir posant de manifest un passat no tant llunyà que corre el perill de ser oblidat per les noves generacions. I si ve presentat en forma de divertida ironia de les que calen endins mentre entretenen, encara millor.
Envía una resposta