La casa de la esperanza
6.5Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Al 2007 l’assagista, poeta i naturalista nord-americana Diane Ackerman publicà The Zookeeper’s Wife (La dona del guardià del zoo), on relatava la història real dels cuidadors del zoo de Varsòvia durant l’època de la Segona Guerra Mundial, Jan Zabinski i la seva dona, Antonina, els qui, després de la invasió de l’exèrcit alemany de Hitler, van salvar a uns tres-cents jueus de l’Holocaust, amagant-los en el soterrani del seu domicili, al mateix zoo. Ara arriba a la cartellera la seva adaptació al cinema, una coproducció dels Estats Units, Regne Unit i la República Txeca, titulada La casa de la esperanza.

La directora, la realitzadora d’origen neozelandès Niki Caro, ja demostrà al seu film En tierra de hombres (2005) la seva habilitat per retratar personatges femenins. En aquesta ocasió, descriu una altra protagonista amb profunditat, l’animalista Antonina, excel·lentment interpretada per la gran Jessica Chastain, també productora de la cinta. La actriu nord-americana, una de les millors actrius de la seva generació, en els darrers temps acostuma a triar personatges femenins ben escrits, aquells amb els qui els espectadors es poden reconèixer fàcilment. Aquí destaca en un paper concebut per al seu lluïment: som testimonis dels seus esforços i els del seu marit per mantenir actiu el zoo després de l’esclat de la guerra, i per cuidar i protegir tan als animals com als jueus en perill, mentre intenta resistir l’assetjament dels nazis. La seva parella en aquesta ficció, l’actor belga Johan Heldenbergh, també està a bon nivell. En canvi, Daniel Brühl, que interpreta a l’antagonista de la funció, el zoòleg alemany Lutz Heck, obsessionat amb posseir tot el que li vingui de gust, Antonina inclosa, resulta bastant forçat a les seves escenes, molt lluny de la seva interpretació del nazi Fredick Zoller a Malditos bastardos (2009), de Quentin Tarantino.

La casa de la esperanza

El problema de La casa de la esperanza és que desenvolupa un relat molt convencional, excessivament tou per a la crítica situació que planteja i que no aconsegueix emocionar ni transmetre res de nou al ja vist en altres films de la mateixa temàtica. El seu relat, encara que verídic a grans traços, està narrat amb mandra i li manca energia i emoció, a les antípodes de, per exemple, El pianista (Roman Polanski, 2002), film que retrata amb major dramatisme la terrible realitat del gueto de Varsòvia. A més, la forma de presentar les accions i les decisions dels personatges sovint no estan ben explicades i pequen d’una excessiva ingenuïtat.

La casa de la esperanza, en resum, no avorreix, però resulta distant i mancat d’empatia. Per a fans de Jessica Chastain o de les pel·lícules sobre drames de la Segona Guerra Mundial.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X