Aquesta setmana acabava l’emissió de la primera temporada de la que ha estat la sèrie més aclamada d’aquesta midseason: The Handmaid’s Tale. La producció de Hulu (i aquí disponible a HBO), adapta en 10 capítols el llibre del mateix títol de Margaret Atwood. Una terrible distopia sobre un món no gaire llunyà en el futur, que aconsegueix resultar tant dura com interessant, ben rodada i excel.lentment interpretada per un repartiment encapçalat per Elisabeth Moss. Vista aquesta primera entrega, us en deixem les nostres impressions:
De què va?
La June (Elisabeth Moss) havia conegut a l’home dels seus somnis, el Luke (O-T Fagbenle). Junts tenien una filla, la Hannah (Jordana Blake), i vivien una vida feliç. Pero ara la June ja no és lliure i es diu Offred, el que la designa com a propietat del comandant Fred Waterford (Joseph Fiennes) i la seva esposa Serena Joy (Yvonne Strahovski).
Davant de l’alarmant descens de la natalitat, un grup fanàtic (els Fills de Jacob) s’ha fet amb el poder a Gilead i ha instaurat un règim que proclama que les dones fèrtils tenen la divina missió de procrear pel bé de tots. A la pràctica això suposa que les noies que han demostrat poder ser mares són capturades, adoctrinades i entregades a families de rics i poderosos perquè els donin fills.
La Offred és una d’elles, com també ho són la Ofwarren (Madeline Brewer), la Ofglen (Alexis Bledel) o la Ofsamuel (Jenessa Grant). Després de ser instruides sota els expeditius mètodes de la Tía Lydia (Ann Dowd) en les lleis i creences d’aquest nou món, ara viuen un dia a dia de violacions (disfressades de Cerimonia), maltractaments i prohibicions, sota l’atenta vigilancia de soldats i agents del govern. Han de vestir només amb l’uniforme que les identifica, no poden llegir, ni conduir ni parlar entre elles, i si fallen en el compliment del seu “deure” poden ser executades o enviades a les Colònies.
Algunes d’aquestes Handmaids es resignen a la seva nova vida, altres escullen el suicidi o la fuga com a intent d’escapar-ne. I d’altres com la Offred s’aferren a petites esperances i una incipient revolució que podría ajudar-la a retrobar-se amb la seva familia.
L’alçament d’un règim teocràtic i patriarcal
Aquesta historia és l’adaptació de la novel.la homónima de la canadenca Margaret Atwood, publicada el 1985. El llibre va recollir diversos premis, com el Arthur C.Clark Award o el Governor General’s Award, a banda de nombroses nominacions a d’altres guardons. I abans que se’n produís aquesta sèrie, ja va ser adaptada al cinema per Volker Schlöndorff en un film protagonitzat per Natasha Richardson, Faye Dunaway i Robert Duvall, al teatre, a la radio i també se’n va fer una ópera l’any 2000.
Amb una estructura narrativa que combina la narració present de la Offred sobre la seva vida actual i un seguit de flashbacks que ens mostren la seva vida anterior, tant el llibre com la sèrie van ensenyant-nos pincellades de com es va alçar i imposar el règim teocràtic a Gilead i quines són les normes i estrats socials que ha imposat el nou govern.
Un règim nascut de les idees de pseudoreligiosos i teleevangelistes que creuen que la fi d’un benefici per la humanitat com és recuperar les taxes de natalitat, justifica tots els mitjans. I com en tots els règims totalitaris, fins i tot les idees dels benintencionats acaben viciades en mans de polítics, autoritats i corruptes, que converteixen el cos de la dona en un instrument mentre les priven de drets fonamentals com l’educació, la comunicació o la decisió per sí mateixes.
Però si bé en el seu dia alguns ja van qualificar el llibre de distopia feminista, la història de “The Handmaid’s Tale” conté missatges i reflexions que van molt més enllà i que es poden entendre de forma generalista al voltant de l’abús entre classes, la xenofobia, la imposició d’una dictadura, la “cosificació” de les persones, la classificació de determinats defectes o orientacions sexuals com “anomalies” perseguibles, etc.
Qualsevol podria pensar que el que veiem a la sèrie és exagerat i impossible en el món modern, però de seguida no costa gaire recordar com coses que ens semblen així d’inconcebibles han causat autèntiques atrocitats al llarg de la història i inclús actualment en molts racons del planeta.
Qui hi ha al darrera?
Bruce Miller, productor i guionista de diverses series de televisió com “Urgencias”, “Los 100”, “Medium” o “Everwood”, és el creador d’aquesta adaptació de “The Handmaid’s Tale”. L’encarrec li va venir directament de la cadena Hulu.
La propia autora del llibre, Margaret Atwood, ha estat col.laborant a la sèrie com a assessora sobretot en les parts en què l’adaptació amplia el què s’explica al llibre o que calia modernitzar.
Per la direcció dels capítols es va pensar en la realitzadora Reed Morano, que a més de dirigir té una llarga trajectòria en el món de la cinematografia, fet que es nota i molt en la sèrie. Mike Barker (“Fargo”, “Outlander”) i Kate Dennis (“Sleepy Hollow”, “The Mindy Project”) també s’han fet càrrec del rodatge d’alguns dels episodis.
Una altra peça clau de la sèrie és el treball de la dissenyadora de vestuari Ane Crabtree, que a través dels “uniformes” assignats a cadascun dels rols socials (les pròpies Handmaids, les dones dels comandants, els soldats, les serventes, les ties,…) aconsegueix trasmetre missatges visualment poderosos sobre el tractament de les persones a Gilead. La música corre a càrrec del compositor Adam Taylor.
Us la recomanem?
Totalment.”The Handmaid’s Tale” ha estat la sèrie més lloada d’aquesta midseason, amb una puntuació de 9,2 a Metacrcitic, i un 100% d’acceptació a RottenTomatoes, i coincideixo amb les valoracions.
Estem davant d’una sèrie que narra una història terrible, que personalment no coneixia, ni del llibre ni de l’adaptació al cine. I que certament dóna pocs moments a l’alegria o la distensió. El què passa a Gilead és dur, és desagradable, és terrible de concebre i de veure. Però a la vegada aconsegueix transmetre la necessitat de veure-ho i de pensar sobre el que se’ns explica. Seria fàcil caure en l’assumpció de que es tracta d’una ficció molt extrema, de que quelcom així no passaria mai. Però realment ens sembla tant lluny la homofòbia, la lluita per si les dones poden o no decidir sobre els seus cossos, o que la població hagi d’empassar-se lleis “pel bé comú” que van contra les llibertats personals?
Aquest és un dels principals punts forts de la sèrie, que funciona molt bé com una distopia que per una banda ens presenta quelcom que ens podria semblar llunyà, però que a la vegada conecta amb realitats molt presents, generant una genuina inquietud.
El que més se li podria retreure a la sèrie és el fet que al ser l’adaptació a 10 capítols de 1 hora, en alguns trams es pot fer lenta o semblar repetitiva. Però en general “The Handmaid’s Tale” té un ritme prou àgil i està plena de girs, detalls i subtileses que aporten diferents punts d’interès. La seva relització també és impecable, a nivells que van de la fotografia, el disseny de vestuari, l’ús de la música, la planificació dels espais i l’alternança de temps narratius.
I, obviament, no es pot deixar de mencionar l’enorme interpretació de Elisabeth Moss, que li valdrà nominacions a carretades en les properes temporades de premis. L’actriu aconsegueix dotar la Offred d’una callada humanitat, deixant entreveure en cada mirada i gest la subtil llum de l’esperança des de la opressió a què està sotmès el seu personatge. Tampoc li manca un bon repartiment que la rodegi, on destaquen Ann Dowd (la fanàtica Tía Lydia), Samira Wiley (en el paper de Moira, la millor amiga de la June), Yvonne Strahovski (com la dona del comandant Fred, en permanent conflicte pels seus actes però capaç de resultar cruel), Alexis Bledel i Madeline Brewer (altres Handmaids que experimentaran les pitjors conseqüències del seu nou destí).
Degut al seu gran èxit, “The Handmaid’s Tale” ja ha estat renovada per una segona temporada, tot i que aquesta primera conclou allà on ho fa el llibre de Atwood. Així que de cara a 2018 les aventures de Offred entraran en terreny desconegut però les esperarem amb interès.
Envía una resposta