Mai he professat molta devoció pels cops d’efecte, sobretot quan es pretén fer cinema denúncia i s’acaba presentant un combinat entre documental i llargmetratge on es descuida custodiar el missatge que es vol transmetre. I és així com, amb la seva quarta entrega de realisme social, el colombià Víctor Gaviria torna després de més d’una dècada d’absència en què s’ha dedicat a donar forma, puntada a puntada a “La mujer del animal” , una història real que ens anticipa i ens recorda de manera sinistra dels codis invisibles de la violència de gènere que s’alimenten de la tolerància d’una societat còmplice. Visió crua i agressiva que incomoda sense demanar permís i que ens trasllada cap a una sèrie d’interrogants que van més enllà de la història relatada.
Gaviria desenvolupa una pel·lícula que no concedeix moments de clemència. Mostra una realitat social que espanta, on la violència masclista és una cosa sistèmic que es manifesta a través del llenguatge, de la resignació, de la complicitat, i fins i tot des de la lletra de les cançons que conformen la banda sonora. Comença amb una adolescent que fuig d’un internat en ser descoberta disfressant-se de monja ia partir d’aquí, es retrata la penitència que la protagonista assumeix com a pròpia dins d’un model de societat marcat per la seva cultura. La trama té lloc en el mateix escenari on van ocórrer els fets a finals dels anys 70, un barri marginal de Medellín en el qual confinada entre murs físics i socials, es converteix en víctima d’un maltractament extrem.
En clara aposta pel realisme però fent un flac favor a la denúncia que es vol fer arribar a l’espectador, a “La mujer del animal” un es xoca de front amb un excés d’argot parlanche de Medellín, llenguatge complicat, poc traduïble i només desxifrable per una comunitat molt restringida. A més, el poder de transmissió pot perdre quan no es té cura de la qualitat d’interpretació dels personatges, si bé és cert que en les seves produccions, Gaviria sol deixar en mans d’actors novells la responsabilitat d’aconseguir espontaneïtat a través de la improvisació. “Rodrigo D no futuro” (1990) i “La vendedora de rosas” (1998) són exemples d’això, però tot i unes actuacions impecables -per tractar-se d’actors no professionals- dels dos protagonistes Natalia Pol i Tito Gómez, el complex univers de matisos que podien haver-se comunicat ens acaba arribant totalment diluït.
Mitjançant una posada en escena molt metòdica, el director s’inicia amb força un missatge de violència masclista que després d’un temps de narració es torna reiteratiu, allargant en excés la durada de la pel·lícula. Llàstima no haver donat pas al Gaviria poeta per a l’elaboració d’un guió que resulta pla i ple de frases buides. No destaca com cinema virtuós però el bon exercici d’observació i implementació ens transporta a una realitat reflectida de forma contundent a través d’uns personatges no professionals que improvisen com a marca de la casa, encara que crida l’atenció que, deixant de banda els detalls propis d’un llargmetratge, no hi hagi transformació física dels mateixos al llarg del temps. Potser podria haver estat més efectiu si s’hagués tractat d’un documental, format del que s’ha quedat bastant a prop amb l’ús de nombrosos plans detall, escenaris reals i una càmera contínuament en moviment.
El pla panoràmic de Medellín és una constant en la pel·lícula, potser amb la intenció de mostrar-nos la realitat que hi ha a esquena del que teòricament és civilitzat. I és que en certa manera, de vegades ens escandalitza veure en altres contextos el que jutgem de incivilitzat des del nostre món civilitzat , tot i que tots som conscients que el que s’escenifica en els anys 70 en un barri marginal de Medellín supera clarament les referències històriques i geogràfiques. La violència de gènere ha a tot el món. Per descomptat que el grau no és el mateix però la indiferència davant determinades actituds, el silenci, la mirada cap a un altre costat o la resignació són factors integrals en moltes societats. A “La mujer del animal” se’ns parla sobretot d’això, no només del masclisme més brutal sinó d’aquells que ho accepten amb indolència i que consideren la violència contra la dona com una cosa social i culturalment acceptable. Una pena que Gaviria no aconsegueixi rematar un missatge tan necessari.
Envía una resposta