Un adolescent que lluita contra els seus instints assassins veu com el seu poble es atacat per una sèrie de crims. Arriba al cinema el primer llibre de la saga literària escrita per Dan Wells
John Wayne Cleaver és un adolescent obsessionat pels assassins en sèrie que, malgrat les seves tendències sociòpates, fa tot el que pot per no convertir-se en un d’ells. Quan el poble fred del Midwest americà on viu es veu sotjat per una onada de morts sagnants, John decideix perseguir el culpable, sota l’amenaça de descobrir que ell és molt pitjor que el seu enemic.
“No soy un serial killer”, és el primer llibre d’una saga literària escrita per Dan Wells. El seu protagonista és un adolescent diagnosticat com a sociopata que lluita per no deixar anar els seus instints assassins. Vaig llegir el llibre atreta per aquest Dexter adolescent i per la mateixa raó vaig voler l’adaptació cinematogràfica quan va arribar a Sitges.
Vestida expressament com un film independent gràcies a la fotografia de Robbie Ryan, on s’hi remarca la llum freda, la soledat del seu protagonista que ha de vigilar de no deixar anar les seves ànsies de matar i que afronta, ell sol, la fascinació per l’aparició d’un assassí en sèrie en un poble de mala mort, avorrit com una mala cosa. La història que dirigeix Billy O’Brien no és clàssica. Si us penseu que esteu al davant d’un relat com podria ser Dexter esteu equivocats perquè hi ha una “sorpresa” que no només capgira la història sinó també el gènere.
També és un cara a cara intergeneracional entre els dos actors protagonistes: Max Records, descobert per Spike Jonze a “Dónde viven los monstruos” i un l’”adorable” ancià encarnat per Christopher Lloyd, ja sabeu, l’entranyable -sense cometes- Doc de la saga “Retorno al futuro”.
Amb tot, no us sé dir la raó però el que funciona en el llibre, la veu d’aquest personatge que lluita contra els seus instints quan un assassí en sèrie arriba al seu poble, no acaba de funcionar en la pel·lícula. Resulta un adolescent anodí, molest i poc interessant. En el film no queda tan clar la seva lluita interna, se centra massa en l’acció i s’acaba fent pesat. O, repeteixo, al menys a mi se’m va fer. Personalment crec que no funciona com a thriller, no funciona com a reflexió dels baixos instints d’un adolescent especial.
Envía una resposta