Animal de compañía
6Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Dominic Monaghan (El Charlie de “Lost” o el Merry d'”El senyor dels anells”) viu una història d’amor destructiva i psicopata a les ordres del barceloní, Carles Torrens a “Animal de compañía”

El 2011, Carles Torrens (Barcelona, 1984) va estrenar a Sitges la seva òpera prima, “Emergo” , una aproximació al gènere del fals documental de terror que no va tenir l’èxit que potser mereixia. Gràcies a la pel·lícula, però, va aconseguir un agent als Estats Units, li enviés desenes de guions per al seu segon treball. No el va convèncer cap fins que no va trobar el d’“Animal de compañía” o “Pet”, el seu títol en anglès, poc adient en català. Guanyar, al 2014, de nou a Sitges, el premi Cine365 Film, destinat a finançar una pel·lícula, gràcies al seu curt “Sequence”, li va permetre invertir en aquell guió.

Amb Dominic Monaghan (que ja s’havia interessat en aquell guió abans que Torrens l’adquirís) i Ksenia Solo com a protagonistes, Torrens va poder tornar al Festival que li va donar la primera oportunitat per presentar un thriller psicològic, un pèl gamberro i que busca sorprendre amb els seus girs de guió. La història és senzilla. Seth és un noi raret, un friki vaja, que s’enamora de la Holly. Ell intenta apropar-se a ella, quedar-hi. Li regala flors, mira de conèixer-la (i en el temps de les xarxes socials es pot saber massa cosa), però ella està instal·lada en el “no”. Fins que en Seth pren una decisió que canviarà les seves vides. Mirarà d’aconseguir que ella cedeixi a les seves peticions d’una manera bastant peculiar i no us explicaré massa cosa més, però sí, el tema de l’animal de companyia explica alguna cosa.

Animal de compañía

“Animal de compañía” tracta de la identitat i la solitud amb dos protagonistes que tenen més en comú del que, en principi, un podria pensar. Dues persones aïllades, especials, que acaben atrapats en una relació malaltissa i que mostren quant estem disposats a fer en nom de l’amor.

El nou film del català Torrens és un thriller de suspens amb uns girs molt pronunciats, que juga amb l’estètica del terror i que comença amb uns arquetips, però a poc a poc els dos personatges principals es treuen les màscares  fins que no se sap qui és la víctima i qui el botxí. És també una història d’amor destroyer. Una clàssica “noi coneix noia” però portada a l’extrem.

El seu treball és distret i correcte, però, no acaba de ser rodó -fet potser més culpa de Jeremy Slater. Vol ser gamberro, però no s’acaba de deixar anar i algunes incongruències de guió, potser van ser les causes per la que “Animal de companyia” no va acabar de convèncer a Sitges, allà on hi ha un públic acostumat a que els films desbarrin fins a la riallada col·lectiva.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies