La nova pel·lícula de Dany Boon manté el nivell carrincló del seu títol durant totes i cadascuna de les parts de la història. La pudor creativa que traspua el nom del film a Espanya s’escampa per la pantalla fins a tacar-la tota. Boon ha sobrepassat l’humor comercial que tan bé li havia funcionat fins ara (Bienvenidos al Norte) i acaba convertint aquesta comèdia simplona en un drama per a l’espectador.
I mirin que acció no li falta. Per una banda, una noia maldestra i tossuda, desastre i filla de ministre, vol entrar a les forces de seguretat d’elit franceses: les RAID (Alice Pol). I per l’altra, un veterà d’aquest cos policial, abandonat per la seva dona i misogin per força, pretén desfer-se de la seva nova fama de malastruc (el mateix Boon). I al voltant, un batibull ineficaç de personatges secundaris, de perfil baix i petjada innòcua, que ballen encerclant els protagonistes a tothora.
*Excepció atractiva: Yvan Attal i el seu aprofitat i arquetípicament malèfic Viktor.
Com un salt al buit – o com qualsevol altre salt – la pel·lícula no pot parar de caure fins al final. The end. Sospir de salvació. Podrem sortir del cinema i deixar de malversar esperances en aquesta nova comèdia francesa. On no s’aprofita cap dels moments en que es podria posar mig interessant, o mig còmica.
El problema no és el plantejament, que ràpidament ens condueix a un Johny English femení, que bé podria haver tret suc d’aquest canvi de gènere. El fracàs rau en la incapacitat per connectar en les situacions saltejades d’acció i comicitat amb les emocions del públic. La poca traça de la Johanna Pasquali (Pol), que és l’element de connexió humorística més antic de la història del gènere – bevent des de Chaplin a Atkinson -, s’anul·la per la inconsistència de les escenes, lligades sense cordill. No hi ha trama. No la busqueu.
La càmera és distant i avorrida. Gravada com si d’una notícia d’informatiu comarcal es tractés. Plans plans. En concordança amb la música. Tot sembla un paquet de mediocritat extrema distribuït amb presses i celeritat a tants cinemes com fos possible. I la incomprensió encara és superior quan parlem d’una obra produïda per Jérome Seidoux, involucrat en altres projectes com La juventud o La espera.
Total, ens queda un producte de promoció barata del nou cos musculat del Dany Boon, amanit amb una barata crítica a la corrupció i moltíssims missatges mal caricaturitzats cap a la societat francesa: Ridiculitzar els mitjans de comunicació, estigmatitzar el terrorista islàmic/est-europeu sense humor, etc. Tothom surt malparat en aquesta sessió de cinema que, Déu ho vulgui, podria ser una provocació incompresa del cineasta francès.
Envía una resposta