Tot i que la inauguració oficial será aquesta nit a càrrec de la big band catalana La Locomotora Negra, ahir els Jardins de Pedralbes obrien ja les portes d’aquesta edició per rebre un dels seus grans noms: el nord-americà Rufus Wainwright.
Han passat uns anys des que el vam veure al parc del fórum donant la benvinguda al capvespre amb les seves cançons més pop i acompanyat d’una banda. En aquest interval li ha donat temps de publicar treballs més melòdics, enregistrar una ópera o músicar poemes de Shakespeare. Així que el Rufus Wainwright que pujava sol ahir al sobri escenari dels Jardins de Pedralbes, portava a la màniga una gran varietat d’estils amb els que composar el setlist. Però sobretot la seva veu, dits per passejar-se harmoniosament sobre el piano i un bon grapat d’anècdotes que compartir amb el públic.
El concert començava remuntant-se als seus discs del 2001, “Poses” i el del 2003, “Want One” amb dos dels primers èxits de la seva carrera, “Grey Gardens” i “Vibrate”. Entre una i altra va tenir una pausa per retirar un faristol, preocupat per si algú no el podía veure bé, i també per fer la ineludible referencia a Donald Trump en comentar que els llums que iluminaven la façana del palau li donaven un aspecte que li recordava la Casa Blanca, cosa que li feia por.
Sense arronsar-se ni un pèl, però, va compartir la seva apretada agenda que el portarà a París per estrenar l’ópera Prima Donna i abordava al piano “Les feux d’artifice t’appellent“.
El pas de les tecles a la guitarra marcava un salt en el temps que el portava cap a aquella “Out of the game” que obria el seu darrer disc d’estudi homònim al 2012, el més ballable, enregistrat quan estrenava paternitat. El single, sempre infalible, protagonitzaria un dels moments més vibrants de la nit, seguit del record divertit de quan alguns mitjans italians li van posat el mot de “Lo Scandaloso” per haver interpretat al festival de San Remo el controvertit tema que seguiria: “Gay Messiah“.
I de les notes més vibrants a les més emotives. De tornada al piano, el tram central del concert el protagonitzarien “The art teacher“, una de les seves adaptacions dels sonets de Shakespeare amb “A woman’s face” i la sentida versió del tema “I’m going in” de la desapareguda Lhasa de Sela.
Si bé en aquesta ocasió Wainwright havia prescindit de la banda, tenia un convidat esperant al backstage, el guitarra català Pau Figueres. Amb ell es va fer acompanyar en el tema dedicat a “Barcelona” que acostuma a rescatar quan ens visita.
Amb sentiments contradictoris cap als seus progenitors, els va dedicar “Beauty Mark” a ella i “Dinner at eight” a ell. Just abans de presentar un nou tema sobre el mite de l’Espada de Damocles (en el que veu referències a la situació de l’Amèrica actual), i de posar la pell de gallina amb un “Candles” a capella.
Encarant ja el tram final, es transportava de nou a un dels seus hits dels inicis, “Cigarettes and chocolate milk“, que després d’una brevíssima absència de l’escenari ens portaria fins al bis conformat per la melancòlica “Going to a town“, la versió de l'”Hallelujah” de Cohen i “Poses“.
Una mescla de classicisme i experimentació, piano i guitarra, veu impecable en les cançons i improvisades interpelacions a l’audiencia, però sobretot un concert molt íntim i personal el que vam poder veure ahir per donar el tret de sortida un any més a un dels grans festivals de Barcelona.
Envía una resposta