L’any 1867 va néixer a Varsòvia Maria Sklodowska, més coneguda com Marie Curie, una de les científiques més importants del segle XX. Guardonada amb dos Nobel, les seves avançades investigacions en els camps de la física i la química van contribuir decisivament al progrés humà.
La seva apassionant vida ha estat digna de portar a la gran pantalla en diverses ocasions. La primera i més destacable pel·lícula sobre la científica d’origen polonès fou Madame Curie, al 1943. Dirigida per Mervyn LeRoy, la cinta va obtenir set nominacions a l’Oscar (entre ells, Millor pel·lícula), recreant els passatges més importants de la vida de Curie, plens d’anècdotes i moments detallistes. Altres produccions sobre la cèlebre química foren els curtmetratges Monsier et Madame Curie (1956) i Marie Curie (1997); les produccions televisives Marie Curie (1977), de la BBC; Marie Curie, una femme honorable (1991); i el film Els mèrits de Madame Curie (Les palmes de monsier Schultz, 1997), relat sobre les aventures i desventures del matrimoni Curie en el que Marie Curie es interpretada brillantment per Isabelle Huppert.
Ara arriba a la nostra cartellera Marie Curie, la primera pel·lícula en solitari de la realitzadora i guionista francesa Marie Noëlle (La mujer del anarquista, Ludwig II), que narra la vida De la científica, concretament el temps compres entre l’obtenció del Nobel de Física, amb el seu marit, Pierre, per les seves investigacions conjuntes sobre els fenòmens de la radiació, i l’obtenció del seu segon Nobel, al 1911, en aquesta ocasió en solitari. El film parla de l’heroïcitat de ser dona, polonesa, intel·ligent i pionera, en un context cultural i social poc propici, ple de prejudicis en la comunitat científica internacional cap a les dones. Noëlle intenta fer un retrat personal de la científica, barrejant les seves investigacions i els seus sentiments, sense triar un determinat punt de vista, el que provoca que el desenvolupament del film sigui esquiu i irregular.
En primer lloc, presenciem els treballs conjunts del matrimoni Curie i la seva repercussió. Però després de la mort de Pierre, en un accident de tràfic, al 1906, la pel·lícula es dispersa en diversos fronts que no sap tancar: el dolor per la seva mort, el desenvolupament de les seves investigacions, la seva lluita contra la masclista comunitat científica de l’època i el seu romanç amb el físic Pierre Langevin. A la part final, el film es decanta cap al clàssic drama sentimental de sobretaula, perdent així gran part del seu interès, fins a un tòpic final i unes sobrants imatges post-crèdits.
Com a moltes altres pel·lícules de l’actualitat, més preocupades per l’estètica (excel·lent la fotografia de Michal Englert) que pel contingut, el film no prioritza el més important: explicar una història que empatitzi amb l’espectador. El guió de la directora i d’Andrea Stoll no treu partit dels elements més complexos de la biografia de Curie, com la seva batalla contra la misogínia de l’època, ni es submergeix en profunditat en l’abast del seu treball. En canvi, la narració s’estanca en elements mundans de la vida de la química, trossejats en ocasions per unes el·lipsis que no acaben de funcionar correctament.
Marie Curie, per tant, es queda com un retrat molt lineal, fred, lànguid i distant de la vida d’un personatge molt atractiu; una oportunitat desaprofitada.
Envía una resposta