Iván y los perros

2017-05-31

9Valoració

Puntuació dels lectors: (0 Vots)

0.0

De vegades, una arriba al teatre descoratjada pels esdeveniments que ha viscut durant el dia. Quan això ocorre, pot asseure’s en una butaca i contemplar mig adormida la funció o despertar-se i viatjar amb el que està succeint en l’escenari. Amb Iván y los perros succeeix el segon de forma inevitable.

Quan la Carme Portaceli va presentar la seva programació, vaig sentir certa curiositat per aquest text de Hattie Naylor perquè sempre m’han atret considerablement les històries de personatges que tenen la necessitat de fugir de l’establert i decideixen viure al marge de les normes d’una societat. Aquesta producció de La Pavana (a la qual presento els meus respectes i admiració per dur a terme una obra que arriba a emocionar a l’espectador i que ens fa entendre per on passeja la nostra forma de fer teatre) presenta una realitat ficcionada explicada des de la veu d’un nen en la ressaca d’un Moscou soviètic. Es tracta d’una rondalla que aconsegueix hipnotitzar amb una posada en escena senzilla però efectiva i amb els ulls de Nacho Sánchez, ens total d’aquest treball. L’actor es deixa la pell a la sala Margarita Xirgu oferint-nos unes imatges, que estic segura que tota la platea gaudeix, i conquistant cada paraula de Naylor com alguna cosa nova i èpica.

El director Víctor Sánchez Rodríguez signa una proposta allunyada de pretensions i ornaments innecessaris donant llum a aquesta història canina necessària des del físic. La seva forma de tractar el monòleg recorda a una dramatúrgia del cos, a un teatre postdramàtic del que necessitem seguir bevent i explotant. Sánchez Rodríguez detalla cada àpex de la desventura d’Iván amb recursos aparentment modests però dotats de gran coherència dramàtica. S’agraeix quan es reben treballs en els quals la balança s’equilibra de poètica i política, en els quals veiem com és de necessari transformar la desgràcia i la crisi en poesia.

Iván y los perros és, com bé defineix el seu director, “un udol necessari per a aquests temps“. Un cant a l’amor enfront de la deshumanització contemporània que acabarà per arrossegar-nos a una esclavitud neoliberal si no despertem a temps.