Els germans Safdie debuten amb èxit a la competició per la Palma d’Or amb ‘Good Time’, en què Robert Pattinson confirma que ha deixat molt enrere la seva època vampira. La ja veterana en aquests combats, Lynne Ramsay, s’ha convertit en una de les favorites per estar al palmarès amb ‘You Were Never Really Here’ protagonitzada per Joaquin Phoenix. Pitjor recepció han tingut l’almodovariana ‘Double Amant’ de François Ozon i ‘In the Fade’ de Fatih Akin.

Els germans Safdie, Ben i Joshua, representants del cinema ultraindependiente de Nova York (‘Go Get Some Rosemary’, ‘Heaven Knows What’) i allunyats de les fórmules Sundance i similars tan habituals als Estats Units, han fet el salt a la competició del festival de cinema més important del món, amb ‘Good Time‘, el seu quart llargmetratge de ficció. El film està protagonitzat per un superb Robert Pattinson que es col·loca ja en el grup dels favorits per emportar-se el premi al millor actor de la competició, Ben Safdie, que fa doblet com a director i actor, i Jennifer Jason Leigh.

Good Time’ proposa un viatge als baixos fons de Nova York de la mà de Connie Niklas, un lladre d’estar per casa amb un desenvolupat instint de supervivència, que després d’un atracament fallit s’embarcarà en una fugida a la desesperada als sons electrònics de Oneohtrix Point Never i els neons i els colors àcids del director de fotografia Sean Price Williams.

Good Time Robert Pattinson Cannes

El film dels germans Safdie comença com una pel·lícula sobre la relació entre dos germans: Connie (Robert Pattinson) és un supervivent nat, un espavilat amb tendència a ficar-se en embolics i arreglar-s’ho per sortir dels mateixos. El seu punt feble és el seu germà Nick que compensa la seva debilitat mental, amb la seva força física.

La pel·lícula arrenca amb Nick en una sessió de teràpia de comprensió del llenguatge interrompuda per Connie que el necessita per dur a terme un petit atracament que no té el resultat esperat. El que narra ‘Good Time‘ és la crònica de la seva fugida en la nit novaiorquesa, que adquireix un pòsit addicional quan desenvolupa la relació entre els dos germans, però que el talent dels germans Safdie per a la posada en escena és capaç de fer funcionar també, tot i que la relació entre ells no sempre sigui present en pantalla. ‘Good Time‘ és un thriller nocturn i urbà, cinema negre ple d’energia i rabiosament actual.

Només vuit mesos després d’haver concursat amb ‘Frantz‘ en l’últim Festival de Venècia, el francès François Ozon ha presentat a Cannes ‘Amant Double‘, la seva adaptació de la novel·la ‘Lives of Twins‘ de Joyce Carol Oates protagonitzada per Marine Vacth, amb qui ja va treballar a ‘Joven y bonita‘, i Jérémie Renier.

La protagonista de ‘Amant Double‘ és Chloé, una jove fràgil amb tendència a la depressió que s’enamora del seu psicoterapeuta. Mesos més tard, quan ja estiguin vivint junts, descobrirà que el seu amant guarda importants secrets.

Amant Double Cannes François Ozon

Construïda com un thriller eròtico/sexual, Ozon treu profit del joc d’identitats per a realitzar un dels seus característics jocs en què s’alternen percepció i realitat, el material i l’oníric, encara que aquesta vegada se li acaba anant de les mans en el seu tram final. El que comença sent una insinuació inquietant i pertorbadora, s’acaba resolent mitjançant una concreció explicativa que li roba tot el misteri. El que arrenca com un Almodóvar (per les seves situacions, els seus personatges, els seus diàlegs i la seva utilització de l’espai) amb un tempo accelerat s’acaba convertint en un simulacre de De Palma maldestre i desorientat.

El turc-alemany torna a competir a Cannes deu anys després d’haver-se endut el premi a millor guió per ‘Al otro lado‘ amb ‘In The Fade‘, pel·lícula a major glòria, tampoc tanta, de Diane Kruger.

In the fade Cannes Fatih Akin Diana Kruger

In The Fade‘ està estructurada en 3 parts: els moments previs i immediatament posteriors a un atemptat terrorista, el judici i finalment la recerca de venjança. Amb un acostament a la història molt convencional, en el qual en lloc del rigor i la reflexió, primen la morbositat i el sentimentalisme i es busca la implicació de l’espectador a força de cops d’efecte, tòpics i obvietats. Un tractament més esperat en un telefilm de sobretaula qualsevol que en una pel·lícula que aspira a aconseguir una Palma d’Or. Però tot i això, res no ens prepara per al desastrós final que a més de inversemblant, resulta èticament més que qüestionable.

Millor recepció ha tingut l’última pel·lícula presentada a la competició, ‘You Were Never Really Here‘ de l’escocesa Lynne Ramsay i protagonitzada per Joaquin Phoenix en la qual adapta la novel·la ‘En realidad nunca estuviste aquí‘ de Jonathan Ames.

El protagonista de ‘You Were Never Really Here‘ és Joe, un exmarine amb infància problemàtica, que exerceix com a detectiu privat. Un mal dia, pel que veiem en la pel·lícula una cosa bastant habitual per a Joe, rep l’encàrrec de rescatar la filla d’un senador que ha estat segrestada. A mesura que vagi investigant descobrirà un món ple de corrupció i interessos ocults.

La pel·lícula és una història de traumes, corrupció, venjança i violència. Però Ramsay evita qualsevol tipus de convencionalisme al explicar-ho. Prescindeix de tot allò que troba superflu per narrar la història que vol explicar. Perquè ‘You Were Never Really Here‘ és sobretot la història de Joe.

És una història en la qual importen els traumes del seu protagonista, però només veiem flashbacks de segons en els quals s’endevina una infància d’abús i una experiència que el va marcar a la guerra. Només veiem els seus efectes. Allò en què Joe s’ha convertit ara. Treu el cap la corrupció política, però Ramsay només ens explica la forma en què aquesta afecta la recerca de l’adolescent desapareguda. No les seves causes o les seves conseqüències en l’àmbit general.

You were never really here Cannes Joaquin Phoenix Lynne Ramsay

You Were Never Really Here’ és una història violenta, però amb una hàbil utilització del muntatge, del fora de camp o del punt de vista, Ramsay aconsegueix alguns dels millors moments de la pel·lícula i ens estalvia o mitiga gran part dels moments més sagnants.

You Were Never Really Here’ té una atmosfera magnètica i opressiva a la qual contribueixen el domini del tempo narratiu de Lynne Ramsay, l’excel·lent fotografia de Thomas Townsend i el seu hàbil joc d’enquadraments, llums, colors i textures, la utilització del so i la banda sonora composta per Jonny Greenwood .

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies