Els últims dies dues de les directores que competeixen per la Palma d’Or han presentat les seves pel·lícules. D’una banda, Sofia Coppola amb l’exquisida ‘La seducción’, acompanyada per Nicole Kidman, Kirsten Dunst, Elle Fanning i Colin Farrell. De l’altra, la japonesa Naomi Kawase amb la sentimental ‘Radiance’. També ha arribat del llunyà orient ‘The Day After’ el més nou del prolífic director coreà Hong Sang-soo (porta 4 pel·lícules en 8 mesos) i l’ucraïnès Sergei Loznitsa torna al cinema de ficció amb la fallida ‘A gentle Creature’.
‘La seducción’ de Sofia Coppola adapta la novel.la ‘The Beguiled’ de Thomas P. Cullinan que ja va portar al cinema Don Siegel el 1971 amb el títol de ‘El seductor’, amb Colin Farrell al paper que va encarnar Clint Eastwood i Nicole Kidman en el de Geraldine Page. Completen el repartiment Kirsten Dunst i Elle Fanning.
‘La seducción’ explica l’enrenou que provoca l’arribada en plena Guerra de Secessió nord-americana d’un soldat unionista a un internat per a noies joves. A poc a poc, l’arribada de l’home anirà alterant la vida del grup i sorgiran les tensions, les rivalitats i les enveges.
Sorprèn que Coppola, directora especialitzada en el reflex de móns femenins en pel·lícules com ‘Las vírgenes suicidas’ o ‘The Bling Ring’, no busqui aportar noves dinàmiques a la història que va explicar Don Siegel; que no afegeixi un punt de vista ‘més femení’ a la pel·lícula més en voga amb els temps actuals. Perquè tal com passava a la versió de Don Siegel, el que narra Coppola és principalment la forma en la qual la relació amb l’home afecta els comportaments dels seus personatges.
En la seva arrencada, ‘La seducción‘ es recolza en la proverbial hospitalitat del sud enfront de l’amenaça del nord i la competició que s’estableix entre les residents a l’internat amb l’objectiu de seduir al convidat. Tot elegant i delicat, com havia de ser en aparença una senyoreta del sud de l’època. Però quan els equilibris de poder canvien, quan els papers del poderós i del sotmès s’intercanvien, la pel·lícula es transforma, es torna més fosca i adopta aires propers al gòtic sureny.
Elegant i exquisida en el fons i en la forma, esteticista en la seva justa mesura, gràcies als excel·lents els treballs de fotografia, direcció artística i vestuari, ‘La seducción‘ és una pel·lícula explicada a través de detalls. De frases, de mirades, de petits gestos amb els que Coppola construeix les complicitats entre les residents a l’internat i de les que busca fer partícip a l’espectador, el que dóna lloc al fet que sorgeixin moments de fi humor i ironia.
També s’ha pogut veure a la Croisette, ‘Radiance’ la nova pel.lícula de la directora japonesa Naomi Kawase. En ella la directora de ‘Aguas tranquilas’, explica la trobada entre Misako, una redactora d’audiocomentaris de pel.lícules per a invidents, amb un veterà fotògraf que està perdent la vista.
La proposta més innovadora de ‘Radiance‘ és l’espècie de deconstrucció del cinema que sorgeix en els grups que debaten els textos dels audiocomentaris. Si el treball del director de cinema consisteix en gran part en construir les imatges de la pel·lícula a partir del text del guió, l’objectiu dels audiocomentaris per a invidents és el contrari: comunicar mitjançant paraules, el que les imatges de la pel·lícula transmeten als espectadors.
Però finalment Kawase abandona aquesta línia i a mesura que la relació entre el fotògraf i la protagonista va prenent pes, prenen protagonisme els records de la seva infància, l’evocació sentimental del seu passat, de manera delicada i emotiva, un terreny que li resulta (massa) familiar a la directora i que en pel·lícules anteriors havia tractat amb més profunditat i emoció.
Una de les pel·lícules més ben rebudes per la crítica internacional ha estat ‘The Day After‘ de Hong Sang-soo, una oportunitat del director coreà per neutralitzar el mal gust de boca que va deixar en els seus fans ‘Claire’s Camera‘, presentada en aquest mateix festival uns dies abans.
Hong Sang-soo es manté fidel als seus senyals d’entitat: pocs personatges, pocs escenaris, rerefons romàntic, molt de diàleg, molt menjar i més beguda. Que el protagonista aquesta vegada sigui un editor madur i no un director de cinema no és que més que una anècdota. I a ‘The Day After‘, en què Sang-soo torna a rodar en blanc i negre després de diversos anys colorits, també hi ha les seves habituals ruptures temporals, les seves variacions narratives i els seus reenquadraments, mitjançant zoom, dins el mateix pla. Però en aquesta ocasió, resulten molt més naturals i orgàniques que de costum i queden perfectament integrades en el nucli central de la narració.
‘The Day After’ narra el primer dia de feina de Areum (Kim Minhee) en una petita editorial on treballen només dues persones: el cap, com a ell li agradi que li diguin, i ella. El cap, Bongwan (Kwon Haehyo) acaba de trencar la seva relació amb la seva anterior empleada, a la qual Areum substitueix, i a més la seva esposa acaba de descobrir aquesta aventura i està disposada a prendre cartes en l’assumpte.
Aquest encadenament de fets dóna lloc a un suggerent joc de seducció, malentesos, maniobres i embolics, recolzats en diàlegs que malgrat la seva aparent lleugeresa i intranscendencia van deixant el seu pòsit. Aquests diàlegs aconsegueixen la seva major brillantor en el debat que mantenen el cap i la seva empleada sobre el pes de les paraules i la seva capacitat per representar la realitat.
L’ucraïnès Sergei Loznitsa que el 2012 es va endur el premi FIPRESCI del festival per ‘En la niebla‘, torna al cinema de ficció amb ‘A Gentle Creature‘, després de diversos anys en què s’ha dedicat al cinema documental amb produccions com ‘Maïdan‘, ‘The Event ‘ o ‘Austerlitz‘.
‘A Gentle Creature‘ narra la lluita d’una dona per aconseguir informació sobre el seu marit empresonat, quan rep retornat per motius desconeguts un paquet que ella mateix li va enviar. En el seu intent per saber alguna cosa més sobre la situació del seu marit, viatjarà a la presó, localitzada en una remota regió de Rússia, i allà s’haurà d’enfrontar amb una burocràcia absurda i una galeria de personatges sempre predisposats a treure-li profit a la situació que recorda molt a ‘El castillo‘ de Kafka.
‘A Gentle Creature’ és excessiva, barroca, grotesca, lliure. Per bé i per mal. Loznitsa acompanya aquesta dona que accepta impertèrrita l’abús i l’absurd de les situacions amb què s’enfronta en la seva recerca, passant de l’esperança a la resignació. Un recorregut d’anades i vingudes en el qual l’espectador pot arribar a sentir-se perfectament identificat amb la protagonista fins arribar a la saturació. A Loznitsa li acaba podent seva pròpia ambició.
Envía una resposta