Una de les incògnites que desvetllarem diumenge que ve, quan el jurat presidit per Pedro Almodóvar anunciï el palmarès d’aquesta edició, és si l’austríac Michael Haneke serà el primer director en assolir 3 Palmes d’Or. Per la recepció de ‘Happy End’ entre la crítica no sembla l’escenari més probable, però els últims anys els jurats d’aquest festival han sorprès i molt amb els seus palmarès. El grec Yorgos Lanthimos segueix la seva evolució cap a un cinema formalment més ambiciós amb ‘The Killing of a Sacred Deer’ i mentrestant, Michel Hazanavicius pren el nom de Jean-Luc Godard en va a ‘Redoutable’.
Després d’haver-se endut sengles Palmes d’Or consecutives per ‘La cinta blanca‘ i ‘Amor‘, l’austríac Michael Haneke aspira a aconseguir la tercera (fet inèdit en la història del Festival) amb ‘Happy End‘, el retrat d’una família de la alta burgesia gala, que malgrat la seva aparença perfecta, amaga grans secrets. En el seu extens repartiment destaquen Isabelle Huppert, Jean -Louis Trintignant, Matthieu Kassowitz i Toby Jones.
A ‘Happy End‘, Haneke prescindeix d’un arc dramàtic convencional i li dóna a la pel·lícula la forma d’un collage de seqüències en principi inconnexes i sense relació de causa efecte entre elles. Una successió de situacions a les quals s’enfronten els diferents membres de la família en la seva vida personal o professional, que a mesura que avança la pel·lícula es va cohesionant per oferir un panorama de conjunt descoratjador de la família amb pinzellades de denúncia social. A ‘Happy End‘ treuen el cap la crisi dels refugiats, les condicions de seguretat en les empreses, la seva deslocalització… Però Haneke deixa els aspectes socials en el rerefons, en mers apunts, però que són més que suficients per denunciar-los.
I tot això mentre reutilitza elements de les seves pel·lícules anteriors en una mena de sumari de la seva filmografia: l’estructura fragmentada de ‘71 fragmentos de una cronología del azar‘, la utilització dels enregistraments de vídeo com a ‘El vídeo de Benny‘, els ciberdiàlegs sexuals que pel seu contingut recorden ‘La Pianista‘, plànols que remeten a ‘Caché‘ o diàlegs i situacions que podrien pertànyer a una seqüela de ‘Amor‘.
La principal novetat de ‘Happy End‘ és que aquesta vegada Haneke evita mostrar, excepte en comptadíssimes ocasions els seus característics cops de maça emocionals a l’espectador, ens estalvia ser testimonis directes dels seus cops, però no de les raons que van portar a aquestes accions, ni de les seves conseqüències. El resultat segueix sent apassionant, personal i perfectament reconeixible.
Després de donar-se a conèixer amb ‘Canino‘ guanyadora del premi Un Certain Regard de 2009 i ‘Alps‘, guanyadora del premi al millor guió del festival de Venècia, el grec Yorgos Lanthimos va donar el salt a projectes amb vocació més internacional, dialogats en anglès i repartiment d’estrelles amb ‘Langosta‘, presentada a l’edició de 2015 d’aquest festival.
Amb ‘The Killing of a Sacred Deer’, continua en la mateixa línia, aquesta vegada amb Colin Farrell i Nicole Kidman com estrelles protagonistes, que encarnen a sengles doctors amb una situació econòmica més que benestant i pares de la parelleta ideal.
En aquest recorregut de Grècia al món, les pel·lícules de Lanthimos es van fent cada vegada menys abstractes, les seves històries cada vegada tenen lectures més directes, alhora que creix la seva ambició formal. En aquesta ocasió explica una història de venjança adolescent que podria semblar treta de la crònica de successos, però que passada per la mirada del director grec, es converteix en un aparatós thriller sobre una família que té la seva vida més que resolta i ha d’afrontar la situació més complexa de la seva vida.
Recolzat en una planificació en la qual abusa de grans angulars i ulls de peix, la utilització dels espais i el color, un tempo morós i una banda sonora aparatosa aconsegueix generar una atmosfera misteriosa i plena de suspens. Llàstima que aquest excés formal acabi neutralitzant la força de la pròpia història de venjança, de les dinàmiques personals i familiars davant la situació de crisi plantejada o les tensions interclasses socials que es proposen.
Després de triomfar el 2011 en aquest Festival i part de 2012, Oscars inclosos, gràcies a ‘The Artist‘, Michel Hazanavicius es va dur el 2014 una dels patacades més grosses que es recorden amb ‘The Search‘. I inassequible al desànim aquest any, s’atreveix a prendre el nom del déu de la cinefília godardiana en va i presenta ‘Le Redoutable‘, adaptació de dos llibres d’Anne Wiazemsky (a la qual interpreta Stacy Martin), esposa de Jean Luc Godard a l’època retratada en la pel·lícula, des de l’estrena i el fracàs de ‘La chinoise‘ fins a uns mesos després de la revolució de maig del 68, incloses les accions del grup Dziga Vertov.
Hazanavicius minimitza la faceta de cineasta de Godard (encarnat per un més que correcte Louis Garrel) i se centra principalment en la història d’amor entre els seus dos protagonistes, en la seva personalitat egocèntrica i la participació del cineasta en els esdeveniments de Maig del 68: en les seves manifestacions, les assemblees i encara que sigui fora de camp, també la suspensió del Festival de Cannes d’aquell any. ‘Redoutable‘ ofereix la versió Hola! de Jean-Luc Godard, no la de Cahiers du cinema.
Estructurada com una sèrie de capítols separats pel seu corresponent subtítol i amb un look pop’60, ‘Redoutable‘ recorre contínuament a la caricatura, a gracietes i ocurrències, des d’alguna autoreferència bastant inspirada a una sèrie de gags bastant toscs i gastats, que recorden al Hazanavicius anterior a ‘The Artist‘. Tota una heretgia per la religió godardiana tan resultona, com superficial.
Envía una resposta