En l’edició del Festival de Cannes de 2014, el suec Ruben Östlund va aconseguir donar un salt en la seva popularitat amb “Fuerza Mayor ‘que va guanyar el premi de la secció Un Certain Regard. Al 2017, debuta en la competició per la Palma d’Or amb ‘The Square’, un altre drama / sàtira entorn el món de l’art contemporani que ha estat rebut amb una esperable divisió d’opinions. La primera pel·lícula francesa presentada a la competició per la Palma d’Or ha estat “120 Beats Per Minute” de Robin Campillo, la crònica de les activitats públiques i privades del grup ACT UP a principis dels 90. Noah Baumbach ha presentat, ‘The Meyerowitz Stories (New and Selected) ‘, una comèdia hiperjueva sobre les relacions familiars.
La idea original de ‘The Square’ està en la instal·lació del mateix nom que el propi Ruben Östlund va crear el 2015 per a un museu de Suècia, un quadrat a terra el lema del qual és una cosa així com “The Square és una santuari de confiança i benevolència. Dins el mateix, tots compartim els mateixos drets i obligacions“. Però gairebé tot el que explica el director suec en la pel·lícula passa fora d’aquest quadrat miraculós. I és així com ens trobem amb Christian, magníficament interpretat per Claes Bang, el comissari en cap d’un museu d’art contemporani, pare divorciat, atractiu i amb una bona posició econòmica, a qui li agrada la bona vida. Però això de la confiança, la benevolència o la solidaritat no va amb ell.
Com a ‘Fuerza mayor’, Östlund torna a combinar el drama, la comèdia i la farsa al voltant del comportament de l’home urbà actual, del mascle alfa modern, tan preparat per aconseguir l’èxit professional, però amb problemes per afrontar els reptes de la seva vida personal. El que el porta a actuar a Christian com ho fa no és la mala intenció, sinó sobretot la seva mala traça. Les seves accions no sempre van alineades amb els valors que en teoria ell mateix defensa.
A ‘The Square’ es creuen els problemes personals de Christian quan li roben el seu telèfon mòbil i no és capaç de trobar la millor manera possible per recuperar-lo, amb els derivats de l’organització d’una nova instal·lació en el seu museu. Aquest esdeveniment li serveix a Östlund com a excusa perfecta per posar la seva mirada sorneguera al món de l’art contemporani, en les seves formes, els seus continguts i les seves estratègies promocionals, més que en les obres d’art en si mateixes. De fet, en més d’un moment s’intueix l’ombra de ‘La Gran Belleza‘ de Paolo Sorrentino, membre del jurat d’aquesta edició del festival.
‘The Square’ és ambiciosa, original i encara que no sempre aconsegueix donar en el clau, és cinema viu i estimulant i que manté a Ruben Óstlund com un director de personalitat i mirada pròpies dins del cinema europeu.
La primera pel·lícula francesa presentada a concurs en aquesta edició ha estat ‘BPM – Beats per Minute‘ amb la qual debuta com a director en la competició de Canes Robin Campillo, coguionista, entre altres, de la pel·lícula de Laurent Cantet guanyadora de la Palma d’Or ‘La Clase’ i guanyador del premi Orizzonti de Venècia per ‘Eastern Boys‘.
‘BPM – Beats per Minute’ és la crònica tant de les accions públiques, com personals, del grup Act Up d’ajuda als malalts de SIDA al Paris de primers dels 90 del que el mateix Campillo va formar part; d’una època en què l’escàs avanç en els tractaments de la malaltia i de la implantació de mesures per evitar el seu contagi, portava a la mort a milers de malalts.
La pel·lícula es mou contínuament entre els dos plans esmentats: d’una banda la reivindicació dels drets dels malalts de SIDA o VIH positius, les accions de protesta i de sabotatge que van dur a terme, les dinàmiques de les seves assemblees i reunions. De l’altra, la relació entre els diferents membres del grup, el seu fílies, les seves fòbies i els seus romanços.
Després d’una primera part molt coral centrada sobretot en els debats de les assemblees (radicals contra moderats, líders contra membres de base) i en les accions de sabotatge i protesta a la qual li falta nervi i empenta, la pel·lícula creix quan Campillo es centra en la relació entre dos integrants del grup. En aquesta part, aconsegueix moments realment emotius en aconseguir desenvolupar als personatges més enllà de l’arquetip i gràcies a una posada en escena honesta, allunyada d’efectismes i a la interpretació de l’argentí Nahuel Pérez Biscayart, que aprofita a la perfecció el paper bombó que se li ofereix . Malgrat tot, un no pot evitar la sensació que ‘BPM – Beats per minute‘ és una pel·lícula que arriba tard, una pel·lícula ja sabuda.
La segona pel·lícula Netflix presentada a la competició d’aquesta edició ha estat la comèdia hiperjueva ‘The Meyerowitz Stories (New and Selected)” del novaiorquès Noah Baumbach, que també debuta al Festival de Cannes, protagonitzada per Adam Sandler, Ben Stiller, Dustin Hoffman i Elizabeth Marvel.
Els Meyerowitz són una espècie de versió maldestre dels Tenenbaums de Wes Anderson. O una variant de qualsevol familiar jueva novaiorquesa de la filmografia de Woody Allen. Una família en la qual gairebé tots creuen tenir talent artístic (encara que ningú més els ho reconegui), però en la qual l’únic que ha triomfat professionalment a la vida és el fill advocat especialista en gestió de patrimonis.
Estructurada en 5 parts, ‘The Meyerowitz Stories‘ se centra en les relacions entre els germans Meyerowitz (de dues mares diferents) i el seu pare, i en la forma en què van sorgint les velles picabaralles, les enveges i la gelosia, però també la germanor que aconsegueix mantenir-los units.
Tot i uns diàlegs enginyosos i algunes situacions realment divertides (especialment els ‘números musicals ‘o en què entra en joc la relació amb el personal de l’hospital) i el carinyo amb el qual Baumbach tracta als seus personatges, ‘The Meyerowitz Stories‘ no arriba a destacar respecte de tantes famílies similars que hem vist al cinema.
Envía una resposta