“Twin peaks” va enganxar als espectadors quan seguir una sèrie no era tan fàcil com ara. Ara no hem d’esperar que la televisió de torn compri aquella sèrie tan bona que s’emet fora, que la tradueixin i que la programin de manera adient. Patim per quantes sèries no podem mirar de l’oferta gegantina que tenim o per estar al dia dels capítols abans que un spoiler ens ho aixafi tot mentre fem maratons on podem veure una temporada sencera en un únic cap de setmana.

Twin peaks

Però llavors no havia Netflix, ni internet, no sabíem que era l’streaming, ni descarregar-nos tot el que ens vingués de gust…Llavors les sèries es veien en el moment que s’emetien. I si no podies, depenies del vídeo i tocava pregar que tot anés bé: que estigués ben programat, que no marxés la llum i que l’hora d’inici fos la que deien al teleprograma per a què no et quedés retallat el principi o el final. El sistema era comprar una cinta VHS del màxim de durada possible i programar el vídeo amb marge. Una hora abans i una hora després i pregar que els deus del vídeo et fossin propicis.

‘Twin Peaks” va aparèixer abans de l’anomenada edat d’or de la televisió i va obrir la veda per a les ficcions que encara estaven per venir. Les sèries de televisió no tornarien a ser el mateix des que s’estrenés el 1990. De fet, és la primera ficció televisiva amb ritme i estètica cinematogràfica, la primera amb una capçalera de gairebé tres minuts de durada, cosa inaudita fins a la data. Va ser guardonada amb tres Globus d’Or, incloent millor sèrie de drama, millor actor per Kyle MacLachlan i millor actriu de repartiment per Piper Laurie; així com amb dos premis Emmy, a millor vestuari i millor muntatge.

Twin Peaks

Però sobretot aquella sèrie va aconseguir que tothom estigués pendent d’una pregunta “Qui va matar Laura Palmer?”. No vull pensar en les converses que es farien a Twitter avui en dia amb el hastag #quivamatarLauraPalmer. Personalment, hi ha un munt de coses que m’han quedat a la memòria malgrat els anys: la veu de Dale Cooper dient “Dianne” en fer una anotació en la seva gravadora, el pastís de cireres i els cafès que es prenia amb la golafreria d’un nen, els mussols (“que no són el que semblen”, no ho oblideu), la taula de la comissaria plena de donuts, el mig collaret en forma de cor de la Laura, la fitxa trencada del One-Eyed Jack, la dansa d’un nan en una habitació vermella amb terra de ziga-zaga…Però deixeu que em centri en aquestes:

Angelo Badalamenti

Amb només dues notes un sabia que començava “Twin peaks” i aquella careta sabia greu passar-la ràpid. Badalamenti va crear una de les sintonies més reconeixibles de la història de la televisió. I no només això ens va ensenyar a reconèixer el personatge que sortiria a continuació per la seva música particular.

Twin Peaks

David Lynch

Aquest geni boig que ens porta de cap amb la seva genial bogeria. Un tipus amb el que tinc una relació amor-odi quan em va tocar buscar, en un treball de la Universitat, els punts de gir que tenia “Mullholland drive”. No cal dir que em vaig desesperar pensant: “I què no és un punt de gir en el cap malaltís de David Lynch?”.

Però no es pot negar que pel·lícules com “Terciopelo azul”, “Carretera perdida”, “Cabeza borradora” o “El hombre elefante” han passat a la història per la barreja de poesia visual, surrealisme pur, humor estrany i sensibilitat artística que només ell sap fer. Amb “Twin peaks” vam aprendre això a petita escala. Que saber qui havia matat Laura Palmer no era el més important, sinó endinsar-se en la bogeria que havia imaginat Lynch per als habitants d’aquell poble.

Twin Peaks

Un pilot mestre

Troben un cadàver en una bossa de plàstic i de sobte, tot “Twin peaks” es sacseja. Un pilot que sap atrapar l’espectador, on la tensió és palesa pla a pla, on els personatges captiven… A aquell pilot li deuen moltes sèries actuals el saber que un bon capítol inicial és fonamental per atrapar a l’espectador i no deixar-lo anar.

Era una porta d’entrada que empenyia al televident a l’interior d’una cosa que no s’havia vist mai en una sèrie. Un thriller, una sèrie costumbrista, surrealisme pur, esperits malèfics i un curiós sentit de l’humor en un entorn natural meravellós per on deambulaven uns personatges plens de particularitats inoblidables.

Twin peaks

Dale Cooper

Ningú que hagi vist “Twin peaks” pot oblidar aquell personatge perfecte. Des d’aquell primer “Dianne” que li vam sentir, va ser impossible no sentir empatia amb aquest agent especial. Un home perfecte, impolutament vestit i pentinat, amb un somriure trapella. Amb un punt dolç com els pastissos pels que perd el nord, exigent i fort com el cafè que adora en la lluita per arribar a saber la veritat però a la vegada fràgil pels secrets que amaga o la temptació que li provoca la “lolita” Audrey.

Twin Peaks

La galeria de personatges

Lynch va saber construir els seus  personatges fent que representessin alguna cosa dins de la sèrie: Andy era la innocència. Audrey, la luxúria. Cooper i Truman, l’amistat veritable. Laura i Donna, la rebel·lia juvenil. Lady Leño, el misteri, Denise, l’ambigüitat. Però a més era una galeria d’excentricitats propies de Lynch com el nan ballador o el gegant dels somnis de l’agent Cooper.

Podria dir moltes altres coses: l’ambientació, el paisatge, la naturalesa impressionant, no saber que vindrà a continuació, no saber si t’estan prenent en pèl i que no t’importi, que sigui rara a més no poder

L’agent Cooper va tenir un somni en el qual Laura Palmer li diu: “Et veig d’aquí a 25 anys.”. Premonitori. Avui la tornem a tenir aquí.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies