Precedida per la polèmica per tractar-se d’una pel·lícula Netflix i que per tant, no es va a estrenar a les sales comercials – es podrà veure a Netflix a partir del 28 de juny-, s’ha presentat la força aplaudida ‘Okja’, el debut en la competició per la Palma d’Or del director coreà Boon Jong ho (‘The Host’, ‘Snowpiercer’). Les primeres esbroncades de la competició d’aquesta edició les ha rebut l’hongaresa ‘Jupiter’ s Moon ‘de Kornél Mundruczó, que el 2014 es va endur el premi Un Certain Regard per’ White God ‘.

Una de les especialitats de Boon Jong ho és la seva capacitat per fer cinema espectacle al gust d’un públic majoritari, però amb substància i contingut. Ho va fer a ‘The Host‘, ho va fer a ‘Snowpiercer‘ i ho torna a aconseguir a ‘Okja‘.

Okja, és una nova espècie animal similar a l’encreuament entre un porc gegant i un hipopòtam mitjançant el qual una gran companyia pretén solucionar el problema de la fam al món i de passada, rentar la seva imatge. O potser és en ordre invers. És el fruit d’un experiment científic i televisiu, que en el cas de l’exemplar de la pel·lícula, s’ha criat durant 10 anys a les muntanyes de Corea del Sud al costat d’una nena i el seu avi.

Okja

Excepte per un parell de seqüències no apropiades per a públics infantils, ‘Okja‘ podria ser la pel·lícula familiar perfecta: ritme vertiginós, un to lleuger i caricaturesc, la idíl·lica relació entre Okja i la nena, la seva separació, les peripècies per aconseguir el seu retrobament. .. Però de la mà de Boon Jong ho es converteix en alguna cosa més. El director coreà va integrant nous elements en la narració, que si bé li donen joc per portar encara més enllà l’espectacle (inclosa una magnífica persecució rematada per un dels moments més memorables de la pel·lícula), gràcies al seu bon pols i la seva brillant direcció van dotant ‘Okja‘ de lectures addicionals i menys lúdiques i complaents, sense perdre mai el sentit de l’entreteniment per a grans públics.

Okja‘ té formes de peli d’aventures, però el seu rerefons és ecologista i anticapitalista. I al costat de les formes i estil de cinema familiar esmentats, brilla un al·legat en contra del consumisme actual, del capitalisme ferotge i de la producció en massa que només busca la maximització dels beneficis econòmics per sobre de qualsevol altra circumstància.

L’hongarès Kornél Mundruczó competeix per tercera vegada per la Palma d’Or amb ‘Jupiter’s Moon‘, la fugida d’un refugiat que després de ser ferit per les autoritats del seu camp d’internament descobreix que té el poder de levitar, en la qual l’acompanya un doctor sense escrúpols que no dubta a utilitzar-lo per resoldre els seus problemes econòmics.

Jupiter's Moon Cannes

És innegable el talent de Mundruzcó per concebre i rodar seqüències espectaculars. El problema de ‘Jupiter’s Moon‘ és que moltes vegades aquesta grandiloqüència tècnica li juga en contra i acaba anul·lant la narració. Els seus elaborats i llargs plans, les seves espectaculars imatges aèries, les seves repetides seqüències de levitació del protagonista, el seu ús del color, de les diferents lents, la seva atmosfera de cinema negre, tenen tant mèrit tècnic, com escàs valor narratiu.

Perquè fa l’efecte que entre tanta ostentació tècnica Mundruczó acaba perdent la perspectiva del que vol explicar. El què i per a què. I el seu obscè i frívol tractament de la crisi dels refugiats o dels atemptats terroristes, de la corrupció que campa al seu aire i les seves referències religioses resulten fora de lloc.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies