Chris es un jove afroamericà que surt amb una noia blanca, Rose. Ella el convida a passar el cap de setmana a casa dels seus pares per a conèixer a la seva família. Chris es rebut molt amablement pels seus sogres però a mesura que avancen les hores és testimoni d’una sèrie de comportaments estranys… Una casa retirada al mig del camp, una rebuda estranyament inquietant, Déjame salir (Get Out), la pel·lícula de terror que ha triomfat als EEUU, es recolza en els elements habituals del gènere, presents a moltíssims films, però ofereix alguna cosa nova, diferent. Aquí no hi ha fantasmes o bruixes; l’òpera prima de Jordan Peele retrata pors i problemes reals: Déjame salir és sobretot una entretinguda sàtira de terror sobre el racisme de la societat nord-americana.
En els darrers anys, des de Hollywood ens han arribat diverses pel·lícules de terror que suposen una certa renovació del gènere, apropant els clixés d’aquestes narracions a les problemàtiques actuals de la nostra societat. Alguns d’aquests films són obra de la productora Blumhouse, un dels referents del gènere a l’actualitat, com les dues darreres i interessantíssimes pel·lícules de M. Night Shyamalan (La visita, Múltiple). Déjame salir és la darrera joia de Blumhouse, un film amb un pressupost limitat però carregat de bones idees i que aconsegueix impactar a l’espectador, aportant novetats al gènere.
Sorgit a l’època post-Obama, el film es serveix del terror per a parlar-nos del racisme subjacent al país nord-americà i, per extensió, a tota la nostra societat. El guió, també de Jordan Peele, planteja una successió de seqüències inquietants que fan que l’interès pel desenvolupament de la trama sigui creixent. No obstant, una vegada desvetllat el misteri, l’acció es torna previsible i forçada i algunes situacions no estan desenvolupades convenientment.
El treball de Jordan Peele és especialment destacable a la direcció d’actors. Tots ells estan formidables en els seus rols, amb menció especial per al britànic Daniel Kaluuya, en el paper protagonista, i per a Catherine Keener. Seva és la millor escena del film, la que té lloc en el saló de la casa. El film està plegat de bons secundaris, com l’interpretat per Betty Gabriel. Hi ha que apuntar, però, que aquesta fina crítica al racisme i la segregació conté el típic personatge afroamericà pallasso que no encaixa amb el to general de l’obra.
El film ha suscitat molta atenció allà on s’ha estrenat, incloent rumors de possibles nominacions als Premis de l’Acadèmia. S’haurà d’esperar per a comprovar el recorregut final del film, però ara mateix sí que es pot afirmar que aquest irregular film és una bona mostra del nou cinema de terror americà dels darrers anys, pel·lícules que sense perdre el seu esperit d’entreteniment resulten molt més potents, evocadores i profundes.
Envía una resposta