La competició de Canes d’enguany ha començat amb dues pel·lícules de directors els anteriors treballs dels quals havien estat premiats en altres edicions. D’una banda, Todd Haynes, que amb ‘Carol’ es va endur un premi a la millor actriu per Rooney Mara el 2015, ha presentat la notable ‘Wonderstruck’. De l’altra, el rus Andrey Zvyagintsev que es va emportar el premi al millor guió de 2014 per ‘Leviatan’, ha presentat ‘Loveless’, una altra pel·lícula molt destacable.

El nord-americà Todd Haynes adapta a ‘Wonderstruck‘ el llibre ‘Maravillas’ de Brian Selznick, el mateix autor que va adaptar Martin Scorsese a ‘Hugo‘. Haynes, tot un expert en recrear altres èpoques en el seu cinema, aquesta vegada no l’hi posa fàcil. ‘Wonderstruck‘ explica la història de dos xavals: Rose, una nena sordmuda que al 1927 el final del cinema del mut i l’arribada del sonor l’afecta d’una manera més personal de l’esperada, i Ben, un nen a qui la vida li dóna una bolcada en quedar orfe el 1977. Dues històries i 50 anys de diferència que el superb domini de les tècniques narratives de Haynes aconsegueix fer dialogar de manera brillant.

La història de Rose està rodada a l’estil de l’últim cinema mut. El de Murnau o el de Chaplin. Per exemple. En blanc i negre, sense so, però amb una banda sonora musical que realça i subratlla cada un dels moments amb una precisió que recorda a la dels números musicals. I està protagonitzada per Millicent Simmonds, un dels descobriments de la pel·lícula. La de Ben, encarnat per Oakes Fegley, el Peter de ‘Peter y el dragón’, recorda en el seu aspecte visual i sonor al Friedkin de ‘French Connection‘ o al Scorsese de ‘Taxi Driver‘. En una Nova York multiètnica i multicultural, en plena decadència urbanística i al so de la música de color.

Wonderstruck Millicent Simmonds Jaden Michael

Però el mestratge de Haynes aconsegueix que dos mons tan aparentment allunyats conflueixin, es complementin i emocionin. Que aquestes dues històries de dos nens que no estan disposats a acceptar la solitud en la que els ha tocat viure i decideixen sortir al món per solucionar-la, commoguin. Sobretot, en la primera hora de pel·lícula. Però hem de tenir present que ‘Wonderstruck‘ és cinema a la Hollywood. Produït per Amazon Studios i amb intenció de comptar per a la carrera dels Oscars de l’any que. I tota l’elegància, la subtilesa i la fascinació inicial ha d’anar donant pas a una resolució que resulta precipitada i sobrexplicada. Raons de mercat, em temo.

El rus Andrey Zvyagintsev és indubtablement una de les figures de referència del cinema europeu actual. Després de guanyar el Lleó d’Or de Venècia el 2003 amb ‘El retorno‘, la seva òpera prima, és la quarta vegada que presenta pel·lícula al Festival de Cannes i fins ara sempre s’ha emportat algun premi. I no seria especialment cridaner que passés el mateix amb ‘Loveless‘.

En aquesta ocasió, torna a fer una crítica demolidora de la Rússia actual a través de la degeneració d’un matrimoni de classe mitjana en vies de divorci i el què passa quan el seu fill desapareix. La situació de la Rússia d’avui dia sintetitzada en la crisi d’una parella que vol construir una nova vida.

Loveless

Zvyagintsev opta per una posada en escena polida i distant que posa en relleu la fredor dels seus personatges, individualistes, egocèntrics i incapaços d’assumir les conseqüències dels seus actes passats, i de la forma de relacionar-se entre ells. Amb una paleta de colors de tons metàl·lics, grisos i blancs la uniformitat pràcticament només es trenca amb les armilles fluorescents que vesteix un grup de voluntaris que de forma desinteressada ajuda a buscar el nen desaparegut i que contrasta amb la burocràcia policial que res soluciona. Per Zvyagintsev a Rússia hi ha moltes coses més fredes que el clima.

Malgrat el to fred i distant de ‘Loveless‘, Zvyagintsev aconsegueix que la tensió vagi creixent a mesura que avança la pel·lícula i es va acostant un anunciat front fred amb la seva corresponent nevada i els carrers, els parcs i l’ambient en general es va fent més blancs i la neu cada vegada més present i la necessitat de trobar al nen perdut més urgent.

La pel·lícula arrenca amb uns paisatges nevats, amb uns troncs d’arbres coberts de neu a la vora d’un llac, una naturalesa morta que encara que no ho sembli reviurà amb l’arribada de la primavera. Molts ens temem que Zvyagintsev no té molt clar quan arribarà la primavera a la societat del seu país. Encara que tampoc necessitàvem l’òbvia i innecessària metàfora final per adonar-nos-en.

Barbara Mathieu Amalric

A ‘Barbara‘, la pel·lícula que ha inaugurat la secció paral·lela Un Certain Regard, dirigida per Mathieu Amalric, aquest torna a interpretar a un director de cinema bastant trasbalsat com a ‘Ismael’s Ghosts‘, però qui es llueix és una superba Jeanne Balibar. Construïda al voltant del rodatge d’una pel·lícula sobre la diva gala, ‘Barbara‘ no és un biopic, no és un documental, però funciona com ambdues coses alhora. Amalric fa un exercici de muntatge en què combina imatges d’arxiu de la Barbara real, del rodatge del seu suposat biopic i de la vida de l’actriu que la interpreta i aconsegueix un artefacte fílmic imperfecte i excessiu, però molt estimulant.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook3Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies