És època de remembers, llibres de Yo fui a EGB, festes Tardeo per a nostàlgics dels 80, gires de reunificació de bandes musicals, remakes cinematogràfics i, com no, sempre resta una mica d’espai per renovar l’èxit pretèrit també al teatre. En aquesta ocasió, Homes recupera el tarannà de l’obra homònima del 1994, amb fragments de llavors i ara escrits per Sergi Belbel. Acompanyadíssim per una Carol López que, a més, fa de directora de l’obra. Tot feia presagiar un cant al feminisme que ens fes recargolar de riure. Però amb tot dat i beneït, la reivindicació queda tan poc creativa i l’humor tan poc gratat, que l’obra podria ser per a un col•legi i les queixes dels pares serien inexistents. Que ja és dir.
És clar que el cartell imposa i rendeix: Agnès Busquets, Mireia Portas, Alba Florejachs, Anna Barranchina i Glòria Sirvent. I més quan t’expliquen que seran les encarregades de donar vida a un recull de gags que posaran contra les cordes els rols masculí-femenins. Cinc actrius d’intercanvi televisiu-teatral. D’experiència de plató i de platea. El plat escrit a la carta no pot lluir millor. I la veritat que, servit, manté les expectatives. Cada condiment aporta la seva flaira en un punt que no agòvia. Ara bé, dos freguen el paladar amb molta més acidesa atractiva que la resta: la Portas, que fa petit el seu cos i la gràcia la sua quan i com desitja, i l’Alba Florejachs, que es fa la reina dels mots allargats i l’humor de segell propi.
Són les noves versions d’aquelles Carmen Pla, Mamen Duch, Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz que van fer de contra-cultura en aquella trencadora Petits Contes Misògins del 1991, per a la T de Teatre, dirigides pel Pere Sagristà. L’inici altíssim d’un seguit de versions que han anat minvant el nivell. Si bé es recorden les obres prèvies a aquest Homes modern com a icones que van aconseguir estirar mesos a Barcelona i un any a Madrid la permanència, la nova no sembla aconseguir tal estatus.
Per què?
Per un seguit de micro-raons acumulades. Perquè el batibull de gags en successió no genera la distensió i histèria còmica que requeriria compensar la falta de coherència interna. Perquè el subtítol de ‘Homes, la comèdia musical’ prometia més musical del que et trobes. Perquè quan apareix la música creada en exclusiva per aquest show per Marc Parrot i t’agrada, esperes que empenti fins encantar-te, i es queda en el primer estadi. Perquè es noten molt quines escenes estan fetes per omplir minuts. Perquè l’ús dels papers que donen als homes a l’iniciar el show fa imaginar un ús més imaginatiu que el resultat final, etc.
Per totes aquestes raons, sortiràs de l’obra amb la veritat d’haver-te rigut, però amb la virginitat immaculada en qualsevol tipus d’expecativa sorprenent. Amb la sensació que s’ha malversat un filó com és la guerra de sexes. Que s’ha buidat en tòpics inerts, que no punxen a ningú. Sortiràs amb un ritme repetitiu al cap – minipunt per a Parrot -, amb la sensació que s’han entretingut més en la polidíssima posada en escena que en la creativitat del guió i amb el bon record d’alguna escena de multi-conversa acurada amb metrònom. Sortiràs amb un poti-poti de reflexió lleugera, però se’t passarà a l’engegar la tele, la ràdio o al veure volar un ocellet perdut per l’Avinguda Paral•lel.
Teatre: Teatre Condal
Web teatre
Autor del text: Sergi Belbel i Carol López
Direcció: Carol López
Intèrprets: Anna Barrachina, Agnès Busquets, Alba Florejachs, Mireia Portas, Glòria Sirvent
Envía una resposta