En aquesta 70 edició del Festival de Cannes en la qual el president del jurat és un director de cinema espanyol (Pedro Almodóvar), el cartell el protagonitza una actriu italiana (Claudia Cardinale) i la mestra de cerimònies de la gala inaugural és una altra actriu italiana (Monica Bellucci), la pel·lícula d’inauguració havia de ser francesa. I l’honor ha correspost a ‘Ismael’ s Ghost ‘d’Arnaud Desplechin, protagonitzada per Mathieu Amalric, Charlotte Gainsbourg, Marion Cotillard i Louis Garrel, la flor i nata de l’star system gal.
Després d’haver estat injustament desplaçat amb la seva anterior pel·lícula, la notable ‘Tres recuerdos de mi juventud‘, a la Quinzena de Realitzadors, Arnaud Desplechin, un dels directors habituals del Festival de Cannes, torna a la seva Secció Oficial, amb ‘Ismael’s Ghosts‘ . I ho fa per la porta gran, inaugurant el festival, encara que sigui fora de competició i en companyia de Mathieu Amalric, en la seva setena col·laboració, Charlotte Gainsbourg, Marion Cotillard i Louis Garrel.
L’Ismael que dóna títol a la pel·lícula, interpretat per un Mathieu Amalric tan excel·lent com en ell és habitual, és un director de cinema en crisi creativa i en ple rodatge d’una pel·lícula d’espies (un altre Dédalus -Louis Garrel-, com a ‘Tres recuerdos de mi juventud‘, ficat en embolics internacionals). La seva vida salta pels aires quan reapareix la seva dona (Marion Cotillard), desapareguda fa 20 anys i donada per morta.
A la nota del propi Desplechin inclosa en el material promocional de ‘Ismael’s Ghosts‘, afirma que la seva pretensió era comprimir cinc pel·lícules en una. I es nota. Per bé i per mal. Desplechin proposa un joc narratiu entre realitat, ficció, malsons, present, passat. Entre el viscut i l’imaginat. Un encreuament continu de referències entre personatges i situacions tan atractiu com imperfecte. Una barreja de gèneres cinematogràfics gairebé impossible, en la que salta de forma brusca i directa d’una pel.li d’espies al melodrama, del misteri a la comèdia, passant d’un atípic triangle amorós – els millors moments de la pel·lícula – al metacinema, en un conjunt tan ambiciós com irregular.
Desplechin no busca tant fusionar els diferents plans narratius, estils i gèneres de ‘Ismael’s Ghost‘, sinó enfrontar-los. Fer-los xocar. Provocar que saltin espurnes al so de l’excel·lent banda sonora amb aires de Bernard Hermann, de Grégoire Hetzel. No busca l’harmonia, sinó el contrast. Com en la vida d’Ismael que va donant batzegades sense tenir un rumb predefinit. Forma i fons es complementen de forma coherent i suggerent, encara que no sempre li funcioni.
Desplechin fuig de convencionalismes i encara que pequi d’excés d’ambició, només veure com exerceix de mestre de cerimònies en aquest circ de diverses pistes que ell mateix s’ha inventat resulta estimulant.
Envía una resposta