La crònica quotidiana d’un home de mitjana edat obsessionat amb recuperar la seva feina com a executiu es converteix en una brillant tragicomèdia i també en un relat d’horror quotidià en la darrera novel·la de Pierre Lemaitre.
“Mai he estat un home violent”, ens diu a l’inici de Recursos inhumanos Alain Delambre, un antic executiu parisenc de 57 anys que ha acabat amb un contracte per hores en una empresa de missatgeria, després de passar quatre anys en l’atur. Delambre es nega a admetre que s’ha convertit en una de les víctimes inesperades de la mal anomenada “crisi” i de l’atac furibund del neoliberalisme d’aquest mil·lenni.
L’home comença a donar mostres de cert desequilibri quan decideix respondre a l’humiliant puntada de peu del seu cap amb un contundent cop de cap (que, com era d’esperar, acaba en acomiadament i denúncia). Però Delambre no sembla massa preocupat. El seu pla és tornar a ser admès el més aviat possible en els cercles empresarials de la Défense, i per a això està disposat a fer el que calgui, encara que això suposi posar en joc la seva vida sentimental i familiar, i fins i tot la seva integritat física. Condemnat a la “humiliació” de passar a formar part de la classe obrera, trama un pla embogit per a recuperar el seu estatus laboral i la dignitat tacada, com també fa el protagonista de la reivindicable pel·lícula Arcàdia de Costa-Gavras. Malauradament, res succeeix com ell espera (o potser sí; per a saber-ho, hauran de llegir aquesta sucosa novel·la) i Delambre acaba implicat en un increïble simulacre de segrest / joc de rol delirant promogut per un departament de recursos (in)humans sense escrúpols.
Fins ara, Pierre Lemaitre havia destacat amb els excel·lents i crepusculars noirs protagonitzats pel comandant Verhoeven. Recursos inhumanos és, més que un policíac, un relat naturalista de terror quotidià. El seu protagonista és un home empès a l’abisme que inicia un inquietant viatge als inferns a la recerca d’una improbable redempció que de vegades es confon amb el desig de venjança.
Narrat en primera persona, el relat ofereix un saborós to confessional que esmicola els aspectes més grotescs de la filosofia yuppie i el pensament (únic) del management. Delambre és un personatge complex que adopta diverses identitats. Segons el moment, pot mostrar-se càndid fins a l’exasperació o inquietament cínic; deliciosament (auto)caricaturesc o solemne com només pot ser-ho un maníac. La seva crònica grotesca és una mostra eloqüent dels terrors provocats pels nous monstres als quals, sense ser massa conscients, ens enfrontem. El to és el d’una brillant morality play i també el d’una comèdia bufa que ens deixa amb un somriure congelat.
Resulta inevitable pensar que, encara que mai hagi estat un home de negocis, Lemaitre s’identifica d’alguna manera amb el nihilisme irònic del seu personatge. L’autor va començar tard en la literatura, complerts els cinquanta anys, en part per satisfer la seva veritable vocació; en part, preocupat per la pensió que li correspondria quan arribés a la jubilació. Des del principi va tenir clar que no volia fer el que ell descriu com a “literatura pretensiosa”. Els seus llibres són sorprenentment diàfans (el que no impedeix que estiguin molt ben escrits), però sota l’aparent lleugeresa batega el pols exasperat de la novel·la existencialista o del millor polar francès.
Envía una resposta