La pregunta quintaessencial de la saga Alien ha esdevingut: “el públic necesita (i/o vol) alguna cosa més que una tripulació que va essent eliminada de manera terrible per uns temibles alienígenes a bord d’una nau perduda enmig de l’espai? Quan Ridley Scott va decidir rescatar el seu univers al 2012 amb “Prometheus” va decidir dotar el film de tot un discurs filosófico existencialista i reduir les dosis d’acció, i aconseguí que el resultat deixés bastanta fredor a les sales de cine. Ara torna a la càrrega amb “Alien: Covenant”, la segona part d’aquesta preqüela que reforça el discurs de la seva predecesora però també intenta aportar-hi una mica més d’entreteniment.
L’acció de “Alien: Covenant” ens situa 10 anys després dels fets de “Prometheus”. La nau Covenant viatja amb la missió de colonitzar un planeta amb condicions ideals per la vida. A bord hi ha dos milers de colons, un equip de tripulants format per parelles i un sintètic, Walter (Michael Fassbender). Però 7 anys abans d’arribar al destí, un accident fa que alguns dels tripulants despertin del seu son. Poc després captaran una senyal provinent d’un altre planeta i decidiran desviar-s’hi per estudiar-ne l’origen. Allà descobriran que algú ha estat experimentant amb una nova forma de vida i fent creuaments amb uns incipients xenomorfs per aconseguir uns éssers superiors. Aviat els tripulants de la Covenant començaran a viure un infern quan es converteixin en hostes i carnassa perquè aquests aliens puguin evolucionar.
A “Alien: Covenant” l’acció triga una hora en arribar. I en aquests primers 60 minuts, Ridley Scott deixa clar que el que està intentant explicar en aquesta trilogia-preqüela vol tenir més transfons que un grup de tripulants aguerrits enfrontant-se a uns violents aliens amb molta mala baba. La llàstima és que durant tanta estona a la pel.lícula faci que una cosa sigui incompatible amb l’altra i els discursos filosòfics i els plans onírics frenin les ganes dels qui vagin a buscar entreteniment.
Afortunadament, en la segona meitat sí que aconsegueix aquest equilibri. Per una banda ens retorna tot allò que fa reconeixible la saga: aliens saltant d’ous a la cara de les seves víctimes, aliens incubant-se dins del cos de tripulants i esclatant violentament, aliens perseguint els humans en corredisses per passadissos, baba àcida socarrimant-ho tot. I per l’altra introdueix aquest element biológico-creacionista que aporta elements interessants en la narració dels orígens d’aquests éssers que vam conèixer ja formats en les pel.lícules anteriors de la saga.
Aquesta sensació dual es trasllada també al conjunt dels personatges. Entre la tripulació de la Covenant no hi ha cap caràcter que resulti interessant (ni sommiar ja que faci un mínim d’ombra a la memorable Sigourney Weaver i la seva Ripley), ni que protagonitzi moments rellevants que passin a formar part de l’imaginari Alien. Tot l’interès recau en el personatge de Michael Fassbender. Tant és així que a aquest se’l desdobla en un doble paper, cosa que incrementa encara més l’aposta per la disertació subjacent, ja que David/Walter són l’encarnació dels discurs que Scott vol que ens cali. I certament, en massa estones, amb calçador.
Envía una resposta