Les històries del “self-made man” (o woman) tradicionals, ja estan passades de moda. Vivim en una nova era, amb noves tecnologies i noves maneres d’aconseguir reconeixement i diners. Un dels casos més sonats i fulgurants dels darrers anys és el de Sophia Amoruso. Després que ella mateixa ho expliqués en un llibre ens arriba la narració en 13 capítols de mitja hora del seu ascens als altars dels negocis online. Us parlem de “Girlboss” la darrera estrena de la plataforma Netflix.
De què va?
La Sophia (Britt Robertson) és una jove que no té massa clar que fer amb la seva vida. Malviu com pot en feines que no la motiven i on no dura gaire, aprofitant-se d’amics i coneguts, robant menjar i mantenint una relació freda i distant amb el seu pare (Dean Norris).
Un dia entra en una botiga de roba de segona mà i troba una ganga de jaqueta de cuir que compra per uns pocs dòlars. Després la posa a la venta a eBay sense massa esperances però la subasta comença a pujar pels núvols i la Sophia acaba venent la peça amb gran benefici. La noia descobreix així una possible manera de guanyar-se la vida que li permetrà unir la seva passió per la roba vintage a la necessitat d’aconseguir diners sense haver-se de lligar a un treball per compte aliena.
Mica en mica, la Sophia anirà construint el que es convertirà en Chica Mala (Nasty Gal) un canal de venta de roba de segona mà que triomfarà a la xarxa.
El camí cap a l’èxit, però, no estarà exempt de problemes. Com per exemple algunes enganxades amb la seva millor amiga Annie (Ellie Reed), la dificultat de compaginar la seva nova dedicació amb una relació romàntica amb el músic Shane (Johnny Simmons) o les lluites amb altres persones de la xarxa (Melanie Lynskey) que no veuran amb bons ulls el seu ascens.
Princesa de bloggers, influencers i mil.lenials
Sophia Amoruso, la persona real darrera la ficció, és una musa dels nous temps. Encumbrada per mitjans d’arreu com un exemple de com les noves tecnologies podien donar sortida a tota una generació que no es veu encaixonada als models tradicionals d’ocupació laboral. I així, un cas d’èxit inspiracional per tots aquells mil.lenials que volquen les seves passions a la xarxa en forma de blogs, canals de Youtube o comptes d’Instagram, sommiant que algun dia la seva passió els farà rics si aconsegueixen prous seguidors.
Irònicament, però, mentre s’estava produint la sèrie que narrava l’ascens a la glòria del negoci de Sophia, a la vida real les coses anaven en sentit contrari. Un seguit de males inversions i problemes organitzatius van fer difícil que Nasty Gal podés mantenir els nivells de beneficis seguint el nivell de creixement i al 2015 la seva fundadora va plegar com a directora de l’empresa i la va presentar a bancarrota. Tampoc es va escapar d’algunes polèmiques sobre el tracte als seus empleats. Amoruso segueix nedant en diners i provant sort en facetes que van des de la publicitat a les conferencies, i Nasty Gal segueix existint i diversificant-se, però potser en una segona temporada de la sèrie caldrà entrar en una fase més realista on no tot és de color de rosa al món dels negocis online.
Qui hi ha al darrera?
“Girlboss” ve a ser una adaptació (molt lliure, tal com avisen els títols de crèdit de cada episodi) del cas real de la Sophia Amoruso, la fundadora de Nasty Gal, a qui el New York Times va batejar com a Ventafocs de les noves tecnologies. Ella mateixa participa com a productora en aquesta història que ja va explicar al llibre #Girlboss, on narrava com des dels seus dificils inicis i armada amb un llibre d’aquells de “Com muntar un negoci online per tontos” i la idea de que la revenda de roba podria donar benefici, va acabar muntant un petit imperi que factura més de 100 milions. Tot plegat en només 8 anys.
El creador de la sèrie és Kay Cannon, productor també d’altres shows televisius com “New Girl” o “30 Rockefeller Plaza” i guionista de les dues pel.lícules de “Dando la nota“. Entre els productors executius que hi han apostat, destaca el nom de Charlize Theron al costat de Spike Allison Hooper, supervisor de producció entre d’altres, de “Juego de Tronos“.
Del disseny de roba, un dels ingredients claus de “Girlboss“, se n’encarrega Audrey Fisher, la dissenyadora que ja va portar el vestuari a sèries com “True Blood” o “The man in the High Castle“.
Pel què fa al repartiment, quasi tot el pes recau en Britt Robertson, a qui haviem vist en altres series com “El círculo secreto” o “La cúpula” i películes com “Tomorrowland“. Entre els secundaris destaquen Ellie Reed (que només havia tingut participacions fugaces a “Dos chicas sin blanca” o “Chicago P.D.“) interpretant la seva millor amiga, i Johnny Simmons, que interpreta el seu novio. Tot i que les cares més reconeixibles són les de Dean Norris (el que va ser el cunyat de Walter White a “Breaking Bad“), RuPaul, Jim Rash i la bloggera rival Melanie Lynskey.
Us la recomanem?
Francament, no gaire. Els 13 capítols de mitja hora de “Girlboss” es veuen amb tanta rapidesa com manca d’interès. Costa trobar a la història trames o girs que enganxin. Ja sabem que es basa en un cas més o menys real i que al final la protagonista triomfarà en això de la venta de roba online, i donant aquesta resolució per descomptada, la resta de subtrames que viu en el seu periple importen ben poc.
Tampoc ajuda gaire que la protagonista resulti bastant insufrible amb la seva manera malparlada, egoista i histèrica d’anar per la vida que fa que no te la creguis massa quan intenta treure el costat sofert i sensible. I en tot cas són els secundaris els que aporten algun moment més interessant a la sèrie de cara a l’espectador.
De totes maneres, si creieu que una història sobre aquest tema us pot interessar, la prova és ben fàcil de fer: 2 capítols, 1 hora de la vostra vida per decidir si us agrada. Perquè amb aquest tast en tindreu prou per veure si “Girlboss” és la vostra serie, ja que no és que canvii de to, ritme o nivell de sorpreses a mida que avança.
Encara que se li hagi volgut posar una certa càrrega de fons sobre allò de “Lluita pels teus somnis“, “El poder de la dona determinada” i “Quan acabis descobrint la teva passió els diners vindran darrera“, “Girlboss” suposa una sèrie tant frívola, poc treballada, superficial i innecesaria com el que pretén explicar perquè tampoc no posa massa ganes en ser res més complexe.
Envía una resposta