El Festival Internacional de Cine de Barcelona – Sant Jordi ha tancat la seva primera edició amb una gala especial en la que s’han anunciat les pel·lícules guanyadores del festival.
La pel·lícula guanyadora de la Secció Oficial és El sueño de Gabrielle, de Nicole García. El jurat, format per la realitzadora Claudia Llosa (Madeinusa, La teta asustada, No llores, vuela), el periodista i escriptor Toni Soler i l’escriptor Chufo Lloréns, han destacat l’actuació de Marion Cotillard, interpretant a una dona que lluitarà contra els desitjos socials i familiars per mantenir la seva llibertat sentimental.
El Premi de la Crítica – ACCEC (Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics) ha recaigut en Dancer, de Steve Cantor, el documental sobre el ballarí Sergei Polunin del que ja vam parlar. El premi del públic a la Millor Comèdia és per Casi leyendas, de Gabriel Nesci. Santiago Segura, un dels protagonistes de la cinta, va pujar a l’escenari i es mostrà satisfet per rebre el premi del sector més important del món del cinema: el públic. El premi EducaCine, votat per nombroses escoles, a la pel·lícula més destacada en la transmissió de valors educatius fou per a Una bolsa de canicas, de Christian Duguay, que narra la fugida d’una família jueva francesa després de l’arribada de l’exercit nazi durant la Segona Guerra Mundial.
Després de l’entrega de premis, assistim a la projecció de la pel·lícula de clausura del BCN Film Fest, la nordamericana Día de patriotas (Patriots Day).
Día de patriotas
La última cinta de Peter Berg tracta sobre l’atemptat que va tenir lloc durant la celebració de la Marató de Boston al 2013, quan dues bombes foren detonades provocant la mort a 3 persones i altres 260 resultaren ferides.
En la seva primera part, la pel·lícula narra les hores prèvies a l’atemptat, presentant diversos personatges que es van veure involucrats. S’introdueix llavors al personatge protagonista i la seva dèbil profunditat dramàtica: el policia Tommy Saunders, el típic oficial sancionat pel seu comportament problemàtic, interpretat per un Mark Wahlberg (en la seva tercera col·laboració amb Berg, després de Lone Survivor, 2013, i Deepwater Horizon, 2016) incapaç de generar empatia. Després de l’atemptat, el film deriva en una rutinària i oblidable narració de la investigació dels fets i la persecució dels responsables de la tragèdia.
Berg, especialista en el cinema d’acció (què lluny ha quedat Very Bad Things!), obligat a cenyir-se a allò políticament correcte i a deixar contents a la ciutat i a diverses persones implicades, elimina tota reflexió sobre el perquè d’aquest atac, ni tampoc existeix marge per a l’estudi psicològic dels seus personatges. En canvi, Día de patriotes, està massa preocupada per enaltir l’esperit nord-americà, peca de “patriotitis” i d’excedir-se en un sentimentalisme melodramàtic de manual, especialment en els diàlegs. No arriba a transmetre amb eficàcia les emocions dels personatges ni a commoure en quasi cap moment. A més, cau en els tòpics clixés de les pel·lícules de desastres, com la història del pare que no troba al seu fill o la retrobada d’una parella d’amor perfecte.
El més interessant del film no arriba fins als seus títols de crèdit. Com a Sully (Clint Eastwood, 2016), surten algunes de les persones protagonistes de la història que narren com van viure els fets. El seu testimoni sí que resulta un bon homenatge a les víctimes de l’atemptat i a la reacció d’unió i recolzament que van tenir els ciutadans de Boston durant els dies següents.
Día de patriotes no acaba de funcionar com a versió ficcionalitzada d’un fets reals; hagués estat molt més potent com a documental. I és que les bones històries no requereixen grans efectes especials ni discursos patriòtics.
Nota: 5,5
Envía una resposta