Broken Heart Story
8Valoració

Una noia seu en un pis buit. La seva ment està en blanc. La seva ànima ha marxat i l’ha deixat amb l’impossible encàrrec d’escriure una novel•la. La noia no escriu tot i que fa tot el possible per situar-se en les disposicions adequades. No es permet cap mostra d’afecte, vesteix com un home i ni tant sols rega les flors per tal d’evitar que el més mínim deix de sensibilitat o d’emoció interfereixin en la capital tasca que s’ha auto-imposat.

Fins i tot s’ha deixat bigoti.

Així comença Broken Heart Story, una obra realitzada sota un prisma que no pot deixar indiferent.

La vida de l’artista ha estat sovint investigada des de diferents angles, sota perspectives diverses, tot això amb l’objectiu d’entendre o de copsar què conforma aquesta passió, aquesta vocació que porta a no poder existir sense la realització de l’art propi. Aquesta problemàtica exhibeix cantonades especialment esmolades en el cas de les dones, que, des de sempre, han hagut de patir haver de competir en flagrant desavantatge en un món ja increïblement dur de per si.

La diatriba a la que les artistes es veuen confrontades és ben clara: es té la sensació que en algun moment de la seva vida hauran de triar entre una vida “femenina”, amb amor i un lloc socialment còmode, o bé seguir els impulsos de la seva ànima i, tal vegada, morir soles sense haver abastat l’èxit. És cert que aquest tema s’ha explorat nombroses vegades però la forma que adopta aquesta història resulta molt i molt original.

El gran atractiu d’aquest muntatge és, sens dubte, el joc escènic. Des del primer minut, l’espectador es troba en un desafiament constant. Cap escena s’assembla a l’anterior, els llenguatges teatrals canvien sense parar, passant pel drama, la pantomima, els recursos pirandellians i, fins i tot, el musical. Sentim desconcert, en primer instància, un viciosament agradable síndrome de Stendhal que ens produeix vertigen quan entenem que, dalt d’aquest escenari, qualsevol cosa és possible. Però el mareig dura poc, és només el temps que triga el nostre organisme a adaptar-se al canvi de percepció. Un cop aclimatats, un cop deslliurats de l’endèmica lògica aristotèlica, ens sentim a gust. Deixem de plantejar-nos la coherència, la linealitat de l’acció. Ens capbussem dins el non-sense i gaudim d’un deliciós exercici de teatre de l’absurd.

És quelcom diferent, refrescant, estimulant. Una manera diferent d’explicar una història, o un conjunt d’històries, o unes sensacions, o potser un somni. Tant se val. L’important és que el concepte arriba i les emocions també. Dalt de l’escenari, veiem professionals que s’ho passen bé i que ho fan passar bé al públic. Veiem tranquil•litat i amor per la professió. Veiem actors i actrius que no han oblidat com ser infants i que, per tant, juguen el joc autèntic del teatre.

L’escenografia és correcte, potser una mica simplista en la seva concepció i es troba a faltar que evolucioni més al llarg de la peça.

La il•luminació és un autèntic esforç de rellotgeria suïssa. Tot té un tempo molt marcat. Els moviments són exactes i mil•limètrics, encara que el desordre sembli imperar a tots els nivells. És un caos controlat, una disbauxa ben planificada. Una bogeria intel•ligent.

Tot i així, potser es podria al•legar que el text no acaba d’enlairar-se. Falta profunditat conceptual en el discurs de la dramatúrgia, que es queda en una primera capa, molt efectista, això sí, però un xic lluny de la realitat complexa del cor de la dona moderna i, sobretot, de l’ànima de l’artista.

A part d’això, les actrius i actors estan molt encertats, amb un magnífic nivell d’energia i un domini total de l’obra i de l’espai.

Es tracta, en resum, d’una experiència teatral molt particular que cal viure, ni que sigui per trencar-nos els esquemes massa quadriculats de la nostra quotidianitat. Una proposta ferma i inspiradora que dóna un gir estètic i d’escenificació molt necessari, tant pel teatre barceloní, com per la nostra pròpia cultura teatral.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook11Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page



Teatre: La Villarroel
Web teatre
Autor del text: Saara Turunen
Direcció: Saara Turunen
Intèrprets: Pepo Blasco, Vero Cendoya, Patrícia Mendoza, David Menéndez, Carmela Poch, Carla Torres


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies