En un dels llibres més cèlebres narrats per un gat, l’autor Natsume Soseki començava el seu relat amb “Soy un gato, aunque todavía no tengo nombre”. Aquestes mateixes paraules són les que escull un segle més tard l’escriptora japonesa Hiro Arikawa per la primera frase de “A cuerpo de gato”, el primer dels seus llibres que ens arriba traduit al castellà de la mà de Lumen.
El gat que pronuncia aquestes paraules sobreviu al carrer fins que un dia, després de ser colpejat per un cotxe, acaba essent acollit per Satoru. Després de posar-li el nom de Nana i convertir la seva convivencia casual en permanent, entre l’home i el felí s’establirà una especial relació. Però quan la vida de Satoru faci un gir que li impedeixi seguir cuidant del gat, els dos emprendran un viatge per Japó visitant diversos amics que s’han ofert a fer-se’n càrrec en el seu lloc.
A bord d’una furgoneta platejada, la búsqueda d’una nova llar i un nou amo per Nana és l’excusa per repassar la relació de Satoru amb amics i familiars, amb altres animals i les formes de vida a Japó, des de la ciutat a les zones rurals (Tokyo, Kioto, Hokkaido o el Fuji). Mentre un fa les paus amb el seu passat i la seva identitat, l’altre descobrirà un món que va molt més enllà de la cantonada on sobrevivia menjant sobres però també el què suposa estimar i ser estimat.
Arikawa exposa aquesta aventura en 262 pàgines ràpidament devorables, alternant les línies temporals per aportar-nos el context passat que ens ajudarà a entendre cadascuna de les parades del viatge present. També combina les veus narratives multiplicant els punts de vista i aportant les opinions tant de persones com d’animals. Nana és llest, curiós, orgullós i sarcàstic. Satoru és un home bo, sensible i prudent. Les veus del gat i els humans que es creuen en el seu periple s’alternen i es complementen, posant en evidencia fins a quin punt una persona i un animal poden establir un lligam irrompible.
Allunyada de les obres més denses de novel.la històrica de Hiro Arikawa, “A cuerpo de gato” resulta una lectura molt lleugera, a la vegada que tendra. Un mosaic de moments vitals, costums, relacions familiars i amistats que bé podria ser el material d’una pel.lícula de Hirokazu Kore-eda o de Naomi Kawase. I és que com ells es serveix de petits detalls, postals d’una vida, per exposar temes de molt calat humà. Tot un cant a la generositat, l’optimisme i l’amor incondicional.
Envía una resposta