Stefan Zweig: Adiós a Europa
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

“D’entre totes aquelles persones, les més dignes de llàstima per a mi (com si ja m’hagués assaltat un pressentiment del meu futur destí) eren les que no tenien pàtria o, pitjor encara, les que, en lloc d’una pàtria, en tenien dos o tres i no sabien a quina pertanyien” resa a El mundo de ayer Stefan Zweig. I serà aquesta alienació patriòtica i esmicolament anímic els que vesteixin l’obra on Maria Schrader descriu sense linealitat i amb llapis de punta fina l’exili de l’escriptor austro-hongarès, el més llegit en alemany al període d’entre-guerres i reconegut pacifista. Sense estridències. Tret amb silenciador. Pistola bonica.

Stefan Europa, adiós a Zweig. Stefan Zweig, adiós a Europa. Tant se val barretina vermella com vermella barretina. És la història de l’home que va viure en el seu estat d’ànim la catàstrofe europea com l’afonament íntegre del seu món, l’intern i el literari, si hi ha alguna diferència. I això t’ho narra la pel·lícula, amb subtilesa per endevinar. Amb tacte anti-obvis. Amb un segell d’autenticitat que la limitarà a un públic exquisit, que hagi dormit les hores recomanades el dia anterior. Perquè s’ha d’anar ben descansat, ja m’enteneu.

És aquest tarannà tan autèntic i mancat d’estridència que recorda a una safata de sushi variada. Feixuga, carregada de diàlegs costumistes fent d’arròs blanc. Pes a l’estómac. Exòticament atractiva en la seva aposta escènica i encert actoral, fent de salmó i alvocat amanit per salsa teriyaki i ponzu.

Stefan Zweig, adiós a Europa

I és que en la història del seu exili per les Amèriques – ara Buenos Aires, ara Rio, ara Nova York -, Zweig redescobreix l’esperança en la humanitat i s’acomiada d’Europa i de tot el que allà el crida. L’escriptor interpretat per un rodonet Josef Hader (un actor fins ara centrat en l’audiovisual nacional austríac), ens pronuncia el seu adéu en veu alta i poc a poc, amb mirades al cotxe i pèrdues al camp de canyes de sucre. Acompanyat sempre de la dona que millor sua del cinema europeu actual, l’Aenne Schwarz, fent de la darrera estimada, la Lotte, i sent l’assistent imprescindible per arrodonir el viatge de comiat de Zweig. I en mig, l’antiga, la puntualíssima Barbara Sukowa (Europa,de Lars von Trier), reprimida com a ex-dona i desitjosa com a consellera. Totes aquestes aportacions llueixen com branques estilitzades que sobresurten d’un arbre ple de personatges oxigenaris: homes benestants grisos, traductores xiuxiuejants i camperols de somriure barat.

Les delícies fílmiques van a càrrec de la casa i separades del guió. El pla foral que enceta la peli, l’elevació súperlenta simultània de les quatre potes d’un cavall de curses. Transicions agressivament provocatives per respirar els cinc capítols de l’adéu. Quasi l’únic recurs estilístic guarnir la història. Genial element que no és suficient per despendre del film l’olor a documental. Ara bé, a les postres, si aguanteu, us trobareu un pla reflectit en una mirall-armari que justifica tot. Els badalls. La manca de música. Tot. Tot. Tot.

Comparteix...
Tweet about this on TwitterShare on Facebook0Email this to someoneShare on Google+0Pin on Pinterest0Print this page

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies