Laura i Carlos s’estimen com si cada dia fos l’últim, i potser aquesta mateixa intensitat del primer amor és la que els separarà un any després.
Per què, encara que ens queixem d’elles, les comèdies romàntiques que més ens agraden només expliquen l’inici d’una parella? Per què, quan algú comença a sortir amb una altra persona, el primer que se li pregunta és “com us vau conèixer”? Per què ens incomoda haver de ser testimonis de les mostres de passió bucal dels altres?
Esteban Crespo, nominat a l’Oscar pel seu curt Aquel no era yo, es converteix en autor d’Amar on intenta donar cabuda a totes aquestes qüestions íntimes d’una parella en descobriment del primer amor. Des d’un primer moment es planteja al públic que podrà accedir a tots els moments incòmodes i tibants d’una jove parella d’adolescents que intenten seguir els seus propis camins alhora que intenten ajuntar-los. Però passa el que un ja es pot esperar: que es queda a mig fer. I a l’audiència no acostuma a agradar-li que li venguis en un moment inicial que t’arriscaràs a mostrar tot el que mai s’havia vist en una pel·lícula sobre amor adolescent; per després acabar sucumbint a l’orgull i timidesa de no voler anar més enllà.
La parella en qüestió està formada per María Pedraza i Pol Monen, qui encarnen a Laura i Carlos, una parella que està vivint la seva passió inicial però que, per qüestions externes a l’amor, decideixen separar-se i donar-se espai. I encara que veiem el punt de vista d’ambdues parts i podem arribar a comprendre el motiu de les seves accions, al final tot es redueix a que el públic prengui partit en la decisió final, a posicionar-se en el costat d’un o un altre, volent el millor per a ella o ell per sobre del que vulgui el restant. Així, el que se’ns ven com una història d’amor definitiva, com un espiell cap al més íntim d’un viatge només per a dos, acaba sent un debat en el qual només ens podem decantar i/o salvar per/a un dels dos, per la qual cosa no hi ha gens de tristesa en veure’ls distanciar-se (de fet, un arriba fins i tot a desitjar-ho).
Tot i així, i deixant de costat un guió que transcendeix entre el més independent i el més vendible, les interpretacions i la direcció del mateix Crespo pugen bastant el nivell i la fan, com a mínim, entretinguda. Maria Pedraza demostra ser molt més que una simple instagramer famosa en el seu debut cinematogràfic, amb una gran actuació que millora encara més quan comparteix escena amb la versàtil Natalia Tena, qui interpreta a la seva jove mare. La intervenció d’alguns secundaris de luxe també s’agraeix.
Amar és, doncs, una tragèdia romàntica a la vella usança: amb la seva passió, el seu conflicte separador, els seus retrets i els seus dramàtics resultats. Totalment visible i per a alguns recomanable, amb una alta probabilitat de ser part de les seccions novelles dels propers premis Goya.
Envía una resposta